Coratge polític en l’era dels homes forts

El millor que ha passat per les nostres mans aquesta setmana és el discurs de Liliana Sáenz de la Torre, filla d’una de les 45 víctimes de l’accident d’Adamuz, al funeral de Huelva. Els suggereixo que l’escoltin, ho trobaran a la web d’EL PERIÓDICO: "Ells no són els 45 del tren, ells eren part d’una societat tan polaritzada que es va començar a esquerdar fa molt temps i no ens n’estem adonant". No es pot dir més en menys. I els que van assistir a aquesta cerimònia, i alguns que lamentablement no hi van assistir, haurien de reflexionar sobre el que aquesta dona va dir en nom de molts. Adamuz i la crisi de Rodalies han tornat a posar a la picota la manera com els polítics, i a la seva vora els periodistes, gestionen la comunicació davant una tragèdia que sega vides. Potser impulsats pels anys de plom dels atemptats terroristes, els polítics a Espanya no dubten ni un minut a utilitzar la tragèdia per desgastar els governs, siguin del signe que siguin, perquè en això s’han anat intercanviant el papers. Recordem episodis sonats com la colza, l’11M, els incendis de Castella-la Manxa, l’enfonsament del túnel del Carmel o la dana valenciana. Crec haver fet un resum equànime perquè hi ha males praxis en gairebé tots els costats tot i que la situació s’ha agreujat des que el populisme tenalla els partits centrals. El que va ser representant dels EUA a Europa durant la Segona Guerra Mundial, Harry Hopkins, va voler tranquil·litzar en una ocasió Winston Churchill, inquiet perquè els nord-americans eren reticents a entrar en combat: "Roosevelt es disposa a liderar l’opinió pública nord-americana, no a seguir-la".

En l’època dels homes forts, l’adversitat és una gran oportunitat per demostrar el seu coratge. Ho vam veure amb Boris Johnson durant la pandèmia. I ho veiem cada dia diverses vegades amb Trump. Després n’hi ha alguns, com el ministre Óscar Puente, que es deixen portar per la dinàmica dels homes forts i acaben cridant més que ningú per continuar captant l’atenció. És a dir, fent el que diuen combatre. En situacions de crisi, com va dir Hopkins, els polítics tenen l’obligació de liderar, no de fer seguidisme de la ràbia, indignació o excitació de les víctimes i del conjunt de la societat. Entre altres coses, perquè en la vida real hi ha més Lilianes que Alvises. I el pitjor de tot és quan la gent que prové de tradicions polítiques nuclears en la democràcia liberal (Puente, Tellado, Ayuso o Sánchez), es deixen portar per la cridòria dels fanfarrons que arreglen el món de matinada amb un parell de cubalibres i, quan s’aixequen amb la ressaca, el món segueix igual i ni recorden el que van dir. Per liderar l’opinió pública, es necessita un coratge que els homes forts no tenen ni tindran mai. Perquè el coratge implica córrer el risc de perdre el favor de la gent. Això, en democràcia, equival a perdre el poder i eludir el risc porta a perdre’l.

Notícies relacionades

Adeu a la ‘mare’ del trapella Culkin

Música que uneix i invoca la innocència

Hi ha polítics que en aquests temps també són capaços de parlar en nom de Liliana sense deixar-se portar per Trump. Un dels casos més emblemàtics és el de la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, que ha convertit la seva fragilitat física, i aparentment política, en energia sorgida del contrast amb la fanfarroneria testosterònica dels Trump, els Putin o els Milei. A diferència de la seva mentora, Angela Merkel, no necessita ser una "dama de ferro" per liderar. Perquè no es tracta que les dones adoptin les formes masculines del poder, sinó que les transformin amb el seu propi accent femení.

Salvant les distàncies, una cosa semblant ha fet aquests dies la consellera Sílvia Paneque, al comandament de la crisi de Rodalies a Catalunya. Lluny de vociferar, la seva veu tan interrompuda com clara ha anat desgranant la complexitat de la situació, i sobretot de la solució, sense crispar-se pel malestar dels usuaris ni tampoc per la passivitat d’alguns dels autèntics responsables. Aquest estil –al que li costa obrir-se pas en una època de transparència, però també de simplificació– corre el risc que es vegi com una debilitat, com ha fet una part de l’oposició, però si es guanya la perspectiva del temps, vegeu en el cas de von der Layen, converteix l’energia negativa en acció positiva, com suggeria el mestre de Karate Kid. Alguna cosa s’ha trencat definitivament entre el Ministeri de Transports i la Generalitat perquè el coratge, quan es posa en marxa, no distingeix entre correligionaris. Com va dir un expresident a Zapatero, "t’estimem molt, però estimem més Catalunya".