Una novel·la refugi per celebrar el poder de la música

L’escriptor i periodista Pere Francesch Rom publica ‘No oblidis el teu nom’, història de culpa i redempció protagonitzada per una estrella del rock dels anys 70 que desapareix en un petit poble d’Islàndia.

Una novel·la refugi per celebrar el poder de la música

Eli Don / ACN / ACN

3
Es llegeix en minuts
David Morán
David Morán

Periodista

Especialista en literatura, art i cultura pop.

ver +

El juliol de 1973, en ple èxtasi pop, David Bowie va pujar a l’escenari del Hammersmith Odeon londinenc i, per a esglai del públic, va liquidar en directe Ziggy Stardust, l’alienígena de llegenda que havia creat un any abans. "No és solament l’últim concert de la gira. És l’últim que farem", va anunciar. Les mateixes paraules, o unes de força semblants, serveixen ara a Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981) per destapar No oblidis el teu nom (Columna), novel·la sobre la culpa, la redempció i el poder de la música com a llenguatge col·lectiu "que ens connecta amb altres persones".

La menció a Bowie no és pas casual, atès que el britànic és un dels músics en què l’escriptor i periodista s’ha inspirat per donar vida a Stan J. Moore, estrella a la fuga del rock dels 70 que protagonitza la novel·la. Instal·lat al minúscul poble islandès de Djúpivogur, ell és "l’estranger", un tipus misteriós i malcarat de qui els veïns diuen que és, segons el dia, un pres exiliat, un assaltador de bancs o un traficant fumaporros que va fugir d’Anglaterra per amagar-se dels pecats que va cometre. "Viu amb ràbia, enfadat amb tothom. Però per més que intenti fugir, la motxilla que porta, la culpa, l’arrossega allà on vagi", avança Francesch.

En l’òrbita de Moore, a un pas de la col·lisió, l’autor col·loca Elmar, un jove de 17 anys amb vocació d’astre del trap. "Aquest llibre és una reivindicació de la música que es feia els anys 60 i 70, però també de la que es fa ara. No hem de ser tan superbs o ignorants per creure que només el que es feia abans era bo", destaca. Francesch, periodista de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), sap prou de què parla. "Per treball he d’entrevistar molts músics de trap i, alhora, visc ancorat en els Beatles, així que volia confrontar tots dos mons", explica. Entre tots dos, a tall de frontissa Die in November, bonica cançó composta pràcticament abans-d’ahir per Marina Danae, filla de la seva parella. "És l’exemple perfecte de com de sobte algú jove crea una cosa que t’emociona. M’encanta viure en un món en què, malgrat tot, la música i la cultura encara poden aconseguir això", celebra.

Redempció de dos personatges

Davant el dubte, i per si de cas, el novel·lista matisa: No oblidis el teu nom no és una novel·la sobre música. O no això i prou. El nou llibre de Francesch és, en realitat, "la història de redempció de dos personatges que es necessiten"; la crònica emocional de com Stan, l’estranger, "torna al món i a la vida per mitjà de la música i de la relació amb un jove" que "vol triomfar amb el trap". "Tots arrosseguem motxilles, però de vegades podem descarregar la culpa simplement parlant, connectant amb els altres i vinculant-nos-hi", llisca, enigmàtic, per evitar revelar el cor de la trama, fet que explica que el veterà músic s’esborrés del mapa el 1978.

Notícies relacionades

La banda sonora, en tot cas, és impecable. "Una cosa que em fa gràcia és que el protagonista només té vinils fins a 1980, que és l’any que maten John Lennon i surt el Closer de Joy Division. Jo vull evitar aquesta condescendència a l’hora de mirar la música actual, ja que de tot se’n pot treure alguna cosa. He sentit els Beatles tota la meva vida, però també m’emocionen Rosalía, Olivia Dean o Raye", il·lustra.

En la balança, equilibrant els referents, cites a Central Cee, XXXTENTACION, Cardi B o Travis Scott, artistes contemporanis que, filtrats a través d’Elmar, li permeten reflexionar sobre la naturalesa cada vegada més aclaparadora de l’èxit. "Fa la sensació que ja és un objectiu per aconseguir al marge de la música que facis; aquesta idea de fer forrolla, d’haver d’arribar a no sé pas quantes reproduccions a Spotify... Tot plegat et trastorna la vida. No crec que tot sigui alegre. Evidentment a tothom li agrada omplir l’Estadi Olímpic i emocionar un grapat de gent, però l’èxit també comporta unes càrregues que poden tenir conseqüències terribles", reflexiona.