La caixa de ressonància

¿El principi del final de l’hegemonia musical dels EUA?

La música llatina, el coreà k-pop, els ‘afrobeats’ nigerians i altres tendències fan del pop una expressió multipolar la definició de la qual ja no correspon a Amèrica del Nord ni a cap únic país per si sol.

Bad Bunny, el artista más escuchado de

Bad Bunny, el artista más escuchado de / Orlando Barria / EFE

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Caldrà veure si els Estats Units tornen a ser "grans de nou" en la geopolítica, però, per ara, en un camp cultural de gran incidència com és el musical perd pistonada com a potència hegemònica. La música és cada vegada més multipolar i no és només que molts artistes sorgits al sud global o a les cantonades del mapamundi tinguin avui un evident impacte general, sinó que ja no correspon als Estats Units, ni a cap país per si sol en realitat, definir el que és el pop.

El llarg cicle de predomini va arrencar en els anys 50 del segle passat amb el rock and roll, quan Europa estava en hores baixes, i va culminar en la dècada dels anys 80 i 90 amb la implantació d’un star-system imperial –Michael Jackson, Madonna, Bruce Springsteen...– que va jugar fins i tot un sibil·lí paper seductor de joventuts en l’ocàs del món soviètic.

"El final de la història", ja ho saben. En el començament d’una altra, més aviat, i de la globalització no sembla que estigui sortint un món necessàriament més homogeni, sinó que s’obren escletxes perquè nous actors aixequin el dit i se’ls escolti (i agradin).

El pop llatí ja és en el centre del consum internacional (el porto-riqueny Bad Bunny va ser l’artista més escoltat a Spotify arreu del món el 2025) i penetra al cor del mercat nord-americà. Des d’un altre confí del món, Corea del Sud, el k-pop viu una aparatosa esplendor, amb girl groups i boy bands com Blackpink, BTS o Stray Kids, que ja freqüenten grans recintes també a Occident (i altres que venen darrere trepitjant molt fort: Twice, Seventeen, I-del, Zerobaseone).

Cal parlar també d’Arijit Singh (novè en el rànquing de Spotify dels més escoltats l’any passat), el primer artista de l’Índia que ha actuat en un estadi al Regne Unit (el londinenc del Tottenham), i què dir de Nigèria, país propulsor dels afrobeats, un dels gèneres que més creixen, amb el poderós Burna Boy, cantant que va passar discretament pel Primavera Sound el 2022 i que l’any passat va omplir el parisenc Stade de France. I al qual s’han acostat Beyoncé i Justin Bieber.

Desfiguració, més aviat

Notícies relacionades

No és només que els Estats Units pesin menys en l’star-system i al mercat global (la suma amb el Canadà va suposar un 40,3% dels ingressos fonogràfics el 2024, quan en anys previs es mantenia en el 45%), sinó en la configuració del cànon pop. Desfiguració, més aviat.

Que sorgeixin altres focus té conseqüències artístiques: músiques més híbrides i imprevisibles, amb noves fonts d’alimentació, barreges i col·laboracions inaudites; material canviant amb què amenitzar la presumible espera de l’apocalipsi (que no serà aquest cap de setmana).

Temes:

Música