Novel·les amb beca i casa a la Toscana

Quan, dimarts passat, David Uclés va recollir a Barcelona el Nadal, una de les primeres coses que va fer va ser dedicar-li el premi a les seves autores favorites: Mercè Rodoreda, Carmen Laforet i Montserrat Roig. Sense elles, va dir, l’obra guanyadora probablement no existiria. En el cas de Roig, l’agraïment va ser doble, ja que si Uclés va començar a escriure La ciudad de las luces muertas va ser, en part, gràcies a una de les beques d’escriptura que porten el nom de l’autora d’El temps de les cireres i que l’Ajuntament de Barcelona concedeix cada any a uns 20 autors.

Uclés, que va poder completar La península de las casas vacías gràcies, també en part, a una beca Leonardo de la Fundació BBVA, va aplicar el 2022, quan la subvenció barcelonina constava de 3.000 euros (ara en són 6.000) i dos mesos de residència en equipaments singulars com la Casa Batlló o el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, i ha tornat el 2026 per evidenciar fins a quin punt el sistema d’ajudes i residències literàries nacionals i internacionals s’ha convertit en aliat pràcticament indispensable per a qualsevol que vulgui fer de l’escriptura el seu ofici.

"És com disposar d’una armadura durant un temps, i provar de viure la vida que podries arribar a viure algun dia, quan, si les coses surten del tot bé, o molt bé, acabis vivint únicament d’escriure les teves novel·les", reflexiona Laura Fernández, autora de La señora Potter no es exactamente Santa Claus i una de les beneficiàries de l’última fornada de les beques Montserrat Roig.

A Espanya, i segons dades de l’Associació Col·legial d’Escriptors i Escriptores, poc més d’un 15% dels autors viuen únicament de la literatura. Al 85% restant no els queda més remei que confiar en l’atzar, bregar amb els tràmits burocràtics o, en el pitjor dels casos, treballar.

Precarietat

No estranya que la possibilitat d’esquivar, ni que sigui durant un parell de mesos, la intempèrie creativa i la precarietat d’uns avenços editorials cada vegada més exigus s’hagi convertit en un disputat fenomen a l’alça. Només l’any passat, el programa d’ajudes per a la creació literària del Ministeri de Cultura va rebre més de 1.080 candidatures per a un total de 80 ajudes de 12.500 euros cada una. Entre els beneficiaris, autors contemporanis de pes com Kiko Amat, Juan Gómez Bárcena, Brenda Navarro, Eduard Olesti i Anna Pacheco, entre d’altres.

El mateix passa en el cas de les beques Montserrat Roig: gairebé 200 sol·licituds, només 27 autors seleccionats i primers fruits en forma de Relíquia, novel·la de Pol Guasch que arriba a finals de mes a les llibreries amb el segell de la beca barcelonina en pàgines interiors. Al seu costat, destaquen noms com els de Mercedes Halfon, Sabina Urraca, Robert Juan Cantavella, Corina Oprae, Adrià Pujol, Ramon Mas o la mateixa Fernández, per a qui una ajuda així significa, sobretot, temps i calma.

"S’oblida que els escriptors, a més d’escriure, tenim una feina, i de vegades perdem el cap mirant de mantenir totes les pistes del circ en marxa", destaca l’autora de Connerland. Una cosa semblant va haver de pensar l’alcalde Jaume Collboni quan va anunciar la creació del controvertit programa Narrar Barcelona, residència d’escriptura dotada amb 80.000 euros (14.000 d’ajuda directa i 66.000 en despesa de manutenció i edició, va matisar més tard des del consistori) perquè un escriptor llatinoamericà d’alt nivell s’instal·li a la ciutat durant tres mesos i n’escrigui.

Per a Andrea Genovart, que acaba de tornar d’una profitosa residència de quatre setmanes a Berlín becada per l’Institut Ramon Llull i el Literarisches Colloquium, un dels problemes d’aquest tipus d’ajudes és el seu sistema de valoració, basat en criteris artístics i geogràfics però no econòmics.

Treballs precaris

"És una adjudicació determinant per als que no poden escriure perquè han de fer malabarismes amb mil treballs precaris i no ho és per als autors d’èxit i d’ofici que viuen exclusivament de la seva obra. El que crec que és problemàtic és que en les seves bases només es tenen en compte els projectes i mai, ni en un percentatge petit, les rendes o el capital dels autors i autores. Així que s’acaben atorgant a gent que no les necessita per escriure, i acaben per no tenir gent que en depèn", apunta l’autora de Consum preferent.

En paral·lel, sobrepassant el llindar del mecenatge cultural i la simple empenta econòmica, treu l’ombra de la gentrificació, l’exclusivitat i la plàcida empara per a autors que fa anys que van deixar de necessitar beques però per a qui mai està de més una mica de pau, tranquil·litat i entorn pintoresc. El Museu del Prado, sense anar més lluny, ha impulsat en col·laboració amb la Fundació Loewe i Granta el programa Escribir el Prado, residènciaboutique perquè autors de renom "inscriguin la seva imaginació en la rica història del museu" i per la qual ja han passat un parell de premis Nobel (J. M. Coetzee i Olga Tokarczuk) i un Princesa d’Astúries de les Lletres (John Banville). A Barcelona, el CCCB va crear el 2024 un programa de residències internacionals que va estrenar Patrick Radden Keefe, figura estel·lar del periodisme d’investigació i primera espasa de The New Yorker.

Res a veure, en qualsevol cas, amb la Fundació Santa Maddalena, residència de fantasia situada a la Toscana a la qual només es pot accedir per invitació del seu responsable, la baronessa Beatrice Monti della Corte von Rezzori. Sally Rooney va escriure allà part de ¿On ets bonic món?; Zadie Smith va superar entre cirerers i vinyes l’incòmode bloqueig que li va portar la inesperada popularitat de Dents blanques; i Pol Guasch va escriure la major part de la seva segona novel·la Ofert a les mans, el paradís crema, en les mateixes estades i salons per les que abans havien passat Colm Tóibín, Annie Ernaux, Emmanuel Carrère, Jordi Puntí o Gary Shteyngart, entre d’altres.

"Durant les tres setmanes que vaig estar a Santa Maddalena, vaig sentir que tenia una relació amorosa amb la meva novel·la. Vaig escriure amb intensitat, felicitat i llibertat. No hi ha regal com aquest: el regal d’aquesta inefable barreja de pau i temps, i quan un dia guanyi el Premi Nobel, aquesta beneïda estada figurarà en el meu discurs d’acceptació (si decideixo acceptar-lo)", va deixar escrit Samantha Harvey, guanyadora del Booker el 2024 amb Orbital i resident a Santa Maddalena el 2021.

És el model, salvant les distàncies, de Casa Sanià, la imponent residència literària que la Fundació Finestres va estrenar a la Costa Brava el 2023. Des d’aleshores hi han passat, en tandes de tres o quatre al mes, amb totes les despeses pagades i una xef amb estrelles Michelin, més d’un centenar d’escriptors. ¿Noms? Els que vulguin. De Mariana Enríquez a Núria Cadenes passant per Camila Fabri, Damon Galgut, Andrés Barba, Sheila Heti, Mónica Ojeda i Ferran Grau.

Diari coral de residents

"M’agrada portar una vida tranquil·la amb la gent que estimo i escriure tot el dia i fins a entrada la nit. ¿Per què, llavors, vaig deixar la meva casa al setembre i me’n vaig anar a un lloc on mai havia estat, entre altres escriptors? Perquè sentia aquesta necessitat, sense saber què era el que necessitava", va anotar Sally Rooney, il·lustre visitant del 2025, al diari coral que tots els residents es comprometen a completar després d’aterrar a la casa.

"És la mena de lloc apartat que, com a escriptora, has somiat habitar tota la vida: un món fora del món, acollidor i familiar, en el sentit que un escriptor entén la família, és a dir, estar envoltada dels de la teva mateixa espècie, aquells que fan el mateix que tu i que només volen fer això", explica Laura Fernández, a qui el Premi Finestres de Narrativa va obrir, el març del 2023, les portes de la casa on Truman Capote va escriure part del seu cèlebre A sang freda. "Un mes d’escriptura a Sanià va ser l’equivalent a dos anys de treball a casa", llegim al quadern de bord.

Només a Espanya hi ha més de 20 residències en les quals els escriptors poden oblidar-se de gairebé totes les altres coses i dedicar-se a aquesta tasca concreta. A nivell internacional, la xifra es dispara més enllà dels quatre dígits entre fundacions, ajudes públiques i programes de mecenatge. Gemma Ruiz Palà, per exemple, va escriure part d’Una dona de la teva edat durant sengles estades en la Woodward Residency de Nova York i l’Emily Harvey Foundation de Venècia. "Tenen alguna cosa de vida monacal, austera, però de satisfacció també de les necessitats materials que et deixen molt lliure per concentrar-te. També tens un compromís doble que et blinda una mica contra la dispersió perquè tu vols escriure i aquesta gent ha acceptat el teu projecte. Ara entenc per què la gent ho fa, perquè realment és molt fructífer", assegura l’escriptora catalana.

Matèria primera

Notícies relacionades

Una ‘influencer’ substitueix Samantha Vallejo-Nágera a ‘MasterChef’

¿El principi del final de l’hegemonia musical dels EUA?

Sovint les residències es converteixen també en matèria primera i inspiració literària, com passa a l’últim llibre de Samanta Schweblin. "L’associació d’escriptors de Shanghai m’havia donat una habitació al pis 42 d’un gratacel davant el parc Zhongshan (...). Els altres nou convidats de la residència, tots escriptors estrangers, vivien en departaments idèntics escampats en altres pisos de l’edifici", escriu l’argentina a William en la ventana, un dels contes d’El buen mal.

Millor això que el terrorífic retir d’escriptors que Chuck Palahniuk descriu a Fantasmas, col·lecció de relats que inclou Tripas, un conte amb uns quants metres d’intestí humà, amb el qual l’autor d’El club de la lucha va provocar onades de desmais. Coses que passen quan s’ajunten uns quants escriptors sota el mateix sostre.