Física i metafísica de Marco Mezquida

A molts músics de jazz els agradaria ser Marco Mezquida (Maó, 1987), disfrutar del reconeixement i exposició de què gaudeix el menorquí. No és habitual concitar tanta atenció des d’un àmbit creatiu tan marginat, de què el pianista va començar a entreveure un camí de sortida el dia en què va decidir que "no només volia ser músic de jazz".

Sense abandonar l’estil, Mezquida es va proposar buscar "músics que no fossin només del món del jazz". Va trobar el violoncel·lista Martín Meléndez i el percussionista Aleix Tobias, improvisadors amb sonoritats més properes al folk i a la clàssica. Amb ells va formar una de les seves "petites famílies", relacions de llarga durada com la que també manté amb el guitarrista Chicuelo, i que contribueixen a diluir les fronteres que imposen les etiquetes. Acompanyat d’ells inaugura avui a L’Auditori l’edició número 58 del Festival de Jazz de Barcelona.

Notícies relacionades

Una llum al camí

El drama televisat d’Adrián Rodríguez

Tan perfecta és la unió del trio que ja fa una dècada que està en marxa i quatre discos, cosa que la converteix en la formació més longeva i productiva de la trajectòria de Marco Mezquida. L’últim és Táctil, una gravació amb què reivindica la qualitat física de la música. "Cada cop més la sento, la percebo, la rebo i l’emeto com a energia sonora", explica. "És un fenomen físic, les ones ens toquen, ens penetren, ens fan sentir". En el camí entre l’emissió del so i l’arribada a l’espectador el músic vol transformar la física en metafísica: "De l’eteri al tangible, del més superficial i bàsic, al més profund, emocional i espiritual".

Táctil, que s’obre juganer i lleuger, s’endinsa a mig camí en aigües més introspectives i doloroses. El món, i molt particularment el genocidi palestí, es va interposar en el desig de Marco Mezquida de fer un disc més lúdic, en la línia de Talismà, el segon de la sèrie. "He sentit coses molt punyents", comparteix el pianista, cosa que s’ha traduït en un compromís públic amb la causa palestina i també en "cançons profundes i emotives" que li serveixen tant de denúncia com de "revulsiu per superar els moments baixos, tristos, desmoralitzadors". Una d’aquestes, Tempus Fugit (Lamento por Palestina), la va escriure originalment per a Silvia Pérez Cruz i Salvador Sobral, dues veus amb què ha tocat a duo.