Homenatge a una rebel·lió

Era el 1960 i Jean-Luc Godard tenia 29 anys; igual que la resta de crítics que participaven en la revista Cahiers du Cinéma, havia passat una dècada impacient per dirigir el seu propi llargmetratge, i sentia que arribava tard: François Truffaut, per exemple, va aconseguir estrenar Los 400 golpes el 1959, i Claude Chabrol va debutar un any abans amb Le beau Serge. I llavors, per fi, Godard es va saltar totes les normes per crear Al final de l’escapada, i així va impulsar un cine nou i revolucionari. Nouvelle Vague, el nou treball de Richard Linklater, relata com ho va fer. "És una pel·lícula tan única, innovadora i contradictòria que resulta miraculosa", assegura el director d’Austin (Texas) sobre l’opera prima del mestre mort el 2022. "Com més n’aprenc, més impressionant em sembla. De fet, crec que ja ho sé tot: cada pla, cada angle de càmera, l’agenda de cada dia de rodatge. I he volgut que Nouvelle Vague funcioni com a una cosa semblant a un making of d’Al final de l’escapada que va quedar oblidat en una prestatgeria i va ser redescobert 65 anys després".

Rodada en francès i en un blanc i negre que sembla el del seu model, la nova ficció recorda com Godard es va llançar als carrers parisencs amb els actors Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg i un equip tècnic mínim per filmar molt de pressa una pel·lícula –sobre l’idil·li d’un delinqüent de pa sucat amb oli amb una estudiant nord-americana– que gairebé immediatament va passar a ser considerada la bandera del moviment de renovació artística que es coneixeria com Nouvelle Vague o Nova Onada, i compost per un nombrós grup d’autors joves decidits a demolir el rígid establishment. "Va ser una concentració de talent espectacular. Els autors de la Nouvelle Vague es van rebel·lar contra el cine comercial francès de la seva època, que consideraven malvat i convencional, i van inventar un nou tipus de pel·lícules i una nova manera de fer basada en l’expressió personal i en la llibertat", diu Linklater. "Des d’aleshores, el cine mai ha estat tan a prop del punk".

La rebel·lió encapçalada per Godard, Truffaut, Chabrol, Éric Rohmer, Jacques Rivette o Agnès Varda, fins a cert punt es pot considerar un precedent de què Linklater va perpetrar tres dècades i mitja després en el si del cine nord-americà juntament amb altres franctiradors com Tarantino, Steven Soderbergh, Paul Thomas Anderson i Gus van Sant. De fet, el director de Nouvelle Vague confessa deure a Godard la seva carrera; de no ser per les pel·lícules que el suís va filmar als 60 –El pequeño soldado (1963), Pierrot el boig (1965), La Chinoise (1967)–, ell no s’hauria atrevit a rodar la que el va donar a conèixer, Slacker (1990), i per tant tampoc existirien ni Movida del 76 (1993), ni Abans de l’alba (1996) i les seves seqüeles ni Boyhood (2014). "En cas de no ser per Godard, les meves pel·lícules no existirien", confirma. "Abans de descobrir-lo m’agradava anar al cine, però mai m’havia plantejat la possibilitat de dedicar-m’hi", reconeix Linklater. "Però al vaig conèixer el seu treball, vaig descobrir com d’alegre, transgressor i genial podia ser expressar-se amb una càmera".

Gosadia de la joventut

Així, no és estrany que el director d’Escuela de Rock (2003), hagi concebut aquest nou treball també a mode d’homenatge a la gosadia creativa pròpia de la joventut. "Quan fas la teva primera pel·lícula et regeixes per una barreja d’arrogància i por. Ets jove, tens grans idees, però també tems no tenir talent, o ser un impostor, i et fas l’espavilat davant tota la gent que t’observa i es pregunta si tens la menor idea del que fas. Durant el rodatge de Nouvelle Vague jo vaig tornar a sentir-me com quan tenia 28 anys i vaig dirigir Slacker, una obra radical que, al principi, ningú va entendre", afirma.

En el que ja és ni més ni menys que el 27è llargmetratge de Linklater hi apareixenen recreades escenes icòniques d’Al final de l’escapada i moltes de les localitzacions de què Godard es va servir durant les tres setmanes en què va filmar la seva obra mestra, sense diners ni experiència prèvia en rodatges, escrivint el guió dia a dia i posant bona part de la missió en mans de la improvisació.

Notícies relacionades

L’idil·li que no va ser

David Bowie, l’art de la transformació

Irònicament, en canvi Nouvelle Vague és una pel·lícula increïblement planificada. "Ell va completar el seu rodatge en 20 dies i nosaltres en necessitem 30, però en la nostra defensa es pot dir que ho vam haver de reconstruir tot per recrear el passat, perquè aquell París ja no existeix", aclareix Linklater. "L’objectiu va ser viatjar al 1959, i que tots els plans de la meva pel·lícula poguessin haver pertangut a una pel·lícula d’aquella època. Per rodar, vam utilitzar únicament tècniques de què Godard ja disposava fa 65 anys. És a dir, res de grues, ni dollies".

Admet que va afrontar amb molta por la presentació de Nouvelle Vague al Festival de Cannes passat, que va provocar aplaudiments i elogis. "Vaig pensar que als francesos els semblaria un atreviment imperdonable. No obstant, ara crec que els va agradar que algú de fora fes una cosa que ells mai tindrien el coratge de fer".