¿Els millors discos de l’any o els més importants?

Ens tornem a trobar el desplegament, sempre tan divisiu, de les llistes dels millors discos de l’any. En la confecció d’aquests rànquings hi sol planejar un dilema relatiu a la voluntat representativa del present que els vulguem, o no, imprimir. ¿La llista ha de reflectir les obres que considerem musicalment més brillants, i punt, o les més rellevants pel poder disruptiu, per la conversa cultural que obren, per la seva capacitat de capturar això que en diem el signe dels temps? Més aviat, una barreja de totes dues coses.

Com que els qui fem aquestes llistes som periodistes, el factor nou i el sotrac social ens solen importar, per a què ho hauríem de negar. Ens agraden els àlbums que, a més de contenir cançons que ens sedueixen, plantegen desafiaments estètics, mouen el tauler de joc, connecten amb una cosa més gran que ells. I que una selecció de l’any reflecteixi el seu temps, i que contingui obres que facin avançar el llenguatge musical i ofereixin una cosa que no hi havia en el rànquing anterior.

Tant el disc de Bad Bunny com el de Rosalía, que han encapçalat les llistes d’aquest diari (i no solament, ni limitades a mitjans espanyols), han despertat aquests dies expressions d’amor i odi. Sol passar, si bé aquesta vegada la polarització, a joc amb el temps que vivim, ha sigut, si pot ser, una mica més aguda, i s’entén: tots dos artistes representen un canvi d’ordre que entronca (sobretot ell) amb un gènere campió a propulsar haters com és el reggaeton, i tots dos (sobretot ella) han pogut desconcertar amb els seus desplegaments promocionals i aquesta proliferació d’articles sobre qualsevol cosa a fi d’incloure la paraula Rosalía en el titular.

Notícies relacionades

L’extrema dreta de Le Pen rendeix homenatge a "una fervent patriota"

Sau ressuscita al Palau

Però tant Lux com Debí tirar más fotos són alhora àlbums artísticament àlgids, amb cançons que marquen la diferència (de Berghain a Baile inolvidable) i, a més, importants, que toquen punts sensibles de la conversa cultural, trenquen categories, expandeixen llenguatges, ens interroguen, i deixen anar alhora complexitat i diversió.

És comú que s’acusi la crítica musical d’esnob, d’enaltir obres per a minories i menysprear el gust comú, però aquesta vegada el gremi rep plantofades pel contrari, per elogiar artistes massa populars. Complaure tothom és impossible i s’assumeix amb esportivitat. Però sí que voldria dir una cosa a qui allargui el dit acusador: sigui el que sigui el que acabem fent, creieu-me, a les redaccions no ens dediquem a trencar-nos el cap mirant de pensar què l’indignarà més a ell en particular.