Adeu a Brigitte Bardot, mite eròtic del cine francès dels 60 i reina de la ‘chanson’

Però el 1956 tot va canviar per a ella, per al seu marit i director, Vadim, i per a una manera d’expressar l’erotisme (petitburgès) a la gran pantalla. La percepció internacional que es tenia de Bardot ja era important: un film rodat el mateix any en què interpreta una noia de camp convertida en top model, ‘La mariée est trop belle’ (La nòvia és massa guapa), va passar a titular-se a Espanya ‘La pequeña B.B.’. Les seves sigles eren un reclam. A partir de llavors seria una estrella cinematogràfica i musical, una icona de la moda i un símbol sexual a l’altura del que havia representat, segons la perspectiva masculina, Marilyn Monroe al cine nord-americà. Amb el temps abraçaria idees més pròpies de l’extrema dreta, seria multada pels seus comentaris racistes i islamòfobs, i també militaria en la causa dels drets dels animals.

Havia contret matrimoni amb Roger Vadim el 1952; després es casaria amb el productor i actor Jacques Charrier –amb qui va tenir el seu únic fill–, amb l’empresari, astròleg, fotògraf i playboy Gunter Sachs, i amb un assessor del Front Nacional, Bernard d’Ormale, a més de mantenir relacions amb Jean-Louis Trintignant, Alain Delon i Serge Gainsbourg. Vadim mai va ser un bon director, però la seva capacitat innata per seduir i potenciar talents femenins era indiscutible: va estar casat amb Bardot, la danesa Annette Vadim, la nord-americana Jane Fonda i la francesa Marie-Christine Barrault, i va ser parella de Catherine Deneuve abans de contraure matrimoni amb Fonda el 1965. A totes els va donar luxosos papers al seu cine: Fonda a ‘Barbarella’, Annette a ‘Las relaciones peligrosas’ i Bardot a ‘Y Dios creó a la mujer’ i en tres films de menor repercussió, ‘Les bijoutiers de claire de lune’, ‘A rienda suelta’ i ‘El descanso del guerrero’.

En aquest últim va fer Bardot una de les seves interpretacions característiques de jove bonica i innocent. Menys ingènua i sexualment gens precoç va ser en la pel·lícula en què la va crear Déu, una orfa de Saint Tropez codiciada per un home ric i madur, que es debat entre el noi que estima i el germà d’aquest, amb qui acaba casant-se. Clixés melodramàtics elevats per la sulfurosa presència d’una actriu que mai va tenir por de la càmera, a l’escàndol i a preconitzar unes llibertats sexuals que després no van casar gaire amb la seva orientació ideològica.

La seva carrera com a actriu s’estén de 1952 a 1973. Va intervenir en poc més de 40 pel·lícules, prou per instaurar el seu regnat i establir relacions tan previsibles com inesperades. Entre el segon, que acceptés protagonitzar ‘El desprecio’ (1963), adaptació lliure d’un text d’Alberto Moravia a càrrec d’un Godard al qual li agradaven els duels contra natura al plató de rodatge. El film, excel·lent reflexió sobre el mateix cine i l’èxit, va originar rius de tinta i uns quants documentals sobre la presència massiva de paparazzis a Capri, on es va rodar el film, per aconseguir instantànies que documentessin aquella trobada entre la Bella i la Bèstia del cine francès. Bardot va protagonitzar una altra reflexió sobre la fama, ‘Una vida privada’ (1962), juntament amb Marcello Mastroianni i a les ordres de Louis Malle. En aquesta pel·lícula va cantar el tema principal, ‘Sidonie’, tret de sortida per a la seva també prolífica carrera musical.

Quant a relacions artístiques esperades, la que va mantenir amb Serge Gainsbourg. La seva trobada a finals dels 60 era la de dos dels mites més grans de la cultura popular francesa, libèrrims i iconoclàstics, provocadors nats. La primera versió de la cèlebre i calenta ‘Je t’aime... moi non plus’ la van gravar B.B. i Serge el 1968, però el llavors marit de l’actriu, Gunter Sachs, va impedir que el disc senzill es publiqués, editant-se finalment el 1969 la versió que el músic va fer amb la seva parella, Jane Birkin. Aquesta és la versió oficiosa, ja que sembla que va ser Bardot qui va demanar a Gainsbourg que no publiqués la cançó per no despertar més sospites quant a la relació sentimental que estaven mantenint.

Afortunadament hi va haver altres ‘trobades’ musicals entre Gainsbourg i Bardot, cas de ‘Bonnie and Clyde’, tan bona com ‘Je t’aime... moi non plus’, i ‘Comic strip’. Aleshores, ella ja s’havia consolidat com una més de les actrius dedicades a la ‘chanson’. El 1963 va publicar el seu primer elapé, tot i que sempre va ser més de senzills que d’àlbums, amb fites com ‘Harley Davidson’ i ‘Bubble gum’: fascinació per la cultura americana reflectida amb bastanta ironia. També va enregistrar pastitxos com ‘Ay, que viva la sangría’ i, el 1973, l’acaramelada ‘Tu es le soleil de ma vie’ a duo amb Sacha Distel, la versió “light” del seu incendiari encontre amb Gainsbourg. Un CD triple recopila el més significatiu de la seva discografia amb el títol d’‘Initiales B.B.’ (1993).

Notícies relacionades

L’any que van revelar les tragèdies

El debut de Nézet-Séguin

‘¡Viva María! (1965), mà a mà amb Jeanne Moreau en la revolució mexicana, i el western ‘Shalako’ (1968), amb Sean Connery, van ser altres dels seus títols cinematogràfics importants. ‘La femme et le pantin’ (1959), en el paper de la devoradora d’homes que abans havia encarnat Marlene Dietrich i després interpretaria Angela Molina en la versió de Buñuel de la mateixa història (‘Ese oscuro objeto del deseo’), la va definir en el punt alt d’ebullició del seu estrellat. Va destacar especialment en l’episodi d’‘Historias extraordinarias’ (1968) centrat en la història del doble segons Edgar Allan Poe, amb perruca negra i Alain Delon de parella.

A partir dels anys 70 va treballar en coproduccions menys interessants com ‘Las petroleras’ (1970), alimentada publicitàriament per suposar l’encontre amb un altre mite europeu de l’època, Claudia Cardinale, i ‘La profesional y la debutante’ (1970), en què va interpretar una monja que deixa els hàbits per conèixer món. Es va acomiadar del cine el 1973 amb una pel·lícula que sembla el tancament perfecte al seu cercle cinematogràfic: ‘Si Don Juan fuera mujer’, una variació del mite de Don Juan en clau femenina, que no feminista, dirigida per Vadim i amb Jane Birkin en el repartiment.