‘Stranger things’, camí del gran final

Es podria pensar que, després d’una cosa com aquesta i abans d’un gran final de més de dues hores que veurem per Cap d’Any, els tres capítols de la temporada de comiat estrenats ahir a Netflix serien una mena de transició. Res més lluny de la realitat: per a bé i per a certa extenuació, en realitat mantenen el volum a onze (mai més ben dit) i només l’abaixen una mica per a moments d’alt voltatge sentimental que tampoc serveixen de respir. Els germans Duffer porten la missió d’entretenir fins a les últimes conseqüències.

En altres paraules, continua el llarg clímax que ha resultat aquesta temporada o, dit altrament, s’allarga la col·lecció de plans alambinats que els nostres herois interdimensionals lluiten per portar a bon port. Joyce Byers (Winona Ryder) en té un per aconseguir que el seu fill Will reconnecti amb la ment rusc de Vecna (Jamie Campbell Bower) i aniquili una vegada per totes el malvat. Max (Sadie Sink) en té un altre per fugir de la presó mental del monstre amb la petita Holly (Nell Fisher), inesperada heroïna d’aquesta temporada al davant d’Once (Millie Bobby Brown). Al seu torn, Dustin Henderson (Gaten Matarazzo) creu que sap el que cal fer per arribar a la nena. Steve Harrington (Joe Keery) demostra que, a més de cabellera, al final d’aquest bloc d’episodis també proposa una possible solució per a una crisi de proporcions còsmiques.

No totes les situacions de tensió proposades són igual d’interessants, i sovint surt clarament el déjà vu o l’autohomenatge. Hi ha un atac de demogossos, com en la segona temporada, només que en un hospital i no al laboratori de Hawkins. De nou, s’explota a consciència Running up that hill, de Kate Bush (tot i que també es recupera la celestial When it’s cold I’d like to die, de Moby, o se cita The Replacements). Per moments, la sèrie sembla que es recicla a si mateixa abans que no pas proposar idees noves i que intenta fer servir la velocitat per maquillar la reiteració. En d’altres, això sí, sobretot quan vira més declaradament cap al terror, encara ofereix alguna sorpresa: la crueltat d’algun moment de convivència infantil a la casa Creel deixa sense respiració.

Fràgil conversa

Notícies relacionades

Brillant estrena de la cantata ‘La Nadalenca’

Un amor secret als Encants

Com acostuma a passar a la sèrie, el gran espectacle d’acció i efectes visuals conviu amb elements íntims que aquesta vegada traspuen vulnerabilitat. El final és a prop (si tot es torça, literalment) i els personatges han de dir les seves veritats, reconciliar-se, atrevir-se a fer unes certes confessions abans que no sigui massa tard. En aquesta modalitat, una de les millors seqüències és una fràgil conversa entre Nancy Wheeler (Natalia Dyer) i Jonathan Byers (Charlie Heaton) en un entorn surrealista, gairebé dalinià, en el qual aquests torturats pardalets es diuen coses que no s’han dit mai.

Al principi d’aquesta tanda, Will treu ferro de la seva victòria sobre els Demogorgons i assenyala que no, no té poders, només els canalitza, els roba a Vecna si és a prop. Però tant el personatge com el seu viatge personal continuen sent el més poderós de la temporada, potser de la sèrie completa. Tant hi fa la veritable naturalesa del Món del Revés o les arrels del monstre quan observes el salt a una altra dimensió existencial de Will: el seu creixement com a guerrer discorre d’una manera paral·lela a la seva acceptació d’ell mateix. I quan es replica una certa abraçada icònica de la primera temporada, l’efecte és doblement emotiu. Els amics no s’abandonen.