Europa sense remissió

L’any es va acomiadant. El seu balanç és dolent en percepcions, però no en dades. És el que s’emporta. I, per això, ja es valora millor que el pronòstic per al pròxim. La idea que la llei de Murphy gravita sobre el planeta fa témer que tot allò que va malament i sigui susceptible d’empitjorar ho farà. Algunes veus estridents s’encarreguen d’advertir-ho. Trump recupera frases pròpies de western de sèrie B: "Se’n guardarà prou, de no anar en compte" a Petro de Colòmbia. O també: "Si es vol fer el dur serà l’última vegada que ho faci" a Maduro de Veneçuela. Adaptació de l’antològica "Jo, si fos tu, no ho faria, foraster" amb la qual desafiar a qui sigui. Fora del saloon domina el temor pel xiulet de les bales mentre el vent empeny l’esbarzer sec al carrer polsós.

No és pessimisme, és realisme ben informat fruit d’una actualitat dominada per la negativitat. La lògica atenció a les pomes podrides pot sobre la cistella amb abundant fruita fresca. En conseqüència, l’angoixa social augmenta, la polarització cavalca sense fre i el preu a pagar és la voluntat, si realment n’hi ha, d’evitar les discussions que portin a la ruptura de relacions familiars o d’amistat. Si per a cinc milions d’espanyols la discòrdia ja era un fet abans de Nadal, ¿augmentarà la xifra quan arribin les rebaixes del mes de gener?

Daniel Innerarity escriu que "està en la nostra naturalesa oblidar el denominador perquè és tan abundant que no ens crida l’atenció". I d’això se serveixen els trilers que poblen totes les xarxes i alguns mitjans per mantenir-nos distrets abusant de l’axioma que la notícia està en l’home que mossega el gos i no al revés. Però ens poden les limitacions naturals del cervell humà, segons el filòsof. D’aquí ve l’èxit de la negativitat gràcies a la nostra voluntat de deixar-nos enganyar perquè pensar cansa.

El pròxim dijous Espanya complirà 40 anys com a membre de ple dret de la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea. Dues generacions de persones ja han nascut en aquest país embolcallades en la bandera blava amb estrelles grogues que la resta rebem amb tanta expectació com a alleujament. Els avanços que ha anat vivint la Unió Europea, lents però inexorables, són avui el nostre salvavides i la nostra esperança. La seva necessitat, la nostra gran virtut, i la seva defensa, la nostra urgència. Ho sap bé Javier López Fernández (Madrid, 11 de novembre del 1985).

El perill que tenalla

Notícies relacionades

Brillant estrena de la cantata ‘La Nadalenca’

Un amor secret als Encants

L’actual vicepresident del Parlament Europeu descriu sense subterfugis el perill que ens tenalla. Els enemics són molts i poderosos, assenyala Javi. Uns, els més visibles, externs perquè l’invent europeu que mai ha agradat a Washington avui irrita Moscou i molesta Pequín. Que les raons de les tres potències siguin diverses i diferents, però complementàries, és el que fa més preocupant la situació i el risc d’aïllament i reducció.

Però també hi ha enemics interns, remarca l’eurodiputat, que divulguen amb pertinaç insistència els vicis d’una organització que, sí, té molt per millorar i burocràcia per reduir, però sense aquesta avui no es podria concebre el canvi transformador que s’ha viscut en aquest país. Convertir l’amenaça en oportunitat és el gran repte panoràmic. Tornar a la petita pantalla, la seva alternativa.