Tragicomèdia familiar en tres actes

És més que probable que ni el mateix Jim Jarmusch cregués que el seu nou llargmetratge, Father mother sister brother , tingués opcions reals de guanyar el Lleó d’Or en la passada Mostra de Venècia, com finalment va passar. Com tot el cine del d’Ohio, al cap i a la fi, és una obra humil i modesta, indiferent a les modes i mancada tant de l’ambició formal o temàtica com de l’afany per cridar l’atenció habituals entre les pel·lícules que competeixen per aquest tipus de premis. "Per descomptat, poder presentar el teu treball en el concurs d’un gran festival et proporciona un aparador immillorable però, a dir veritat, jo no soc gaire aficionat a competir en res".

Un guardó tan institucionalment prestigiós, en efecte, xoca amb la imatge rebel que Jarmusch ha cultivat acuradament des que es va instal·lar a Nova York als anys 70, poc abans de convertir-se en figura de culte gràcies a Estranys al paradís (1984), magistral road movie d’evocadores imatges en blanc i negre. "A causa de l’èxit que vaig aconseguir gràcies a ella, algú de Hollywood em va trucar per oferir-me que rodés una comèdia adolescent –recorda–. Jo vaig contestar: ‘Però, ¿és que no heu vist la meva pel·lícula? ¿Què us ha portat a creure que soc la persona adequada per a tal cosa?’. Suposo que llavors van entendre que un paio com jo no els serveix per a res, i em van deixar en pau per sempre".

Ritmes pausats

Des d’aleshores, gràcies a ficcions com Dead Man (1995), Ghost Dog, el camino del samurái (1999), Només els amants sobreviuen (2013) o Paterson (2016), el seu cognom s’ha convertit en sinònim d’un cine basat en els ritmes pausats i un enginy lacònic. "Quan sento la paraula jarmuschià no entenc res, perquè no m’he esforçat mai per desenvolupar un llenguatge cinematogràfic propi. John Lennon va dir que els artistes originals són aquells que no aconsegueixen imitar eficaçment els seus ídols, així que suposo que, si tinc un estil distintiu, és simplement perquè no tinc prou talent per assemblar-me a Robert Bresson i Yasujiro Ozu".

Estructurada en tres capítols no relacionats entre si des del punt de vista argumental, Father mother sister brother se serveix d’un repartiment estel·lar -Adam Driver, Tom Waits, Cate Blanchett, Charlotte Rampling- per contemplar tres reunions familiars que transiten entre l’absurditat i l’emoció mentre exploren el desconcert, el secretisme, les decepcions i els retrets que sovint condicionen les relacions de consanguinitat.

"Res transcendental"

"He de confessar que la pel·lícula no intenta dir res transcendental sobre la institució familiar, no sé si tinc una opinió interessant sobre la qüestió –adverteix Jarmusch–. Diré, en tot cas, que tinc una filla en la vintena, i que em sento molt alleujat per haver-la concebut quan jo ja era un home gran, perquè això ha contribuït a no causar-li el mal que el meu pare em va infligir a mi", afegeix. "Ell no era mala persona, però sí un home amargat i, per tant, permanentment furiós. Recordo que en l’adolescència em vaig deixar el cabells llargs, i em va prohibir asseure’m a la taula amb ell perquè deia que semblava una noia. Una vegada, em va clavar una pallissa. I, per compensar, la meva mare em donava un excés d’afecte. Cap dels dos veia el meu veritable jo".

Jarmusch ja havia recorregut al format episòdic diverses vegades abans. El seu quart llargmetratge, Mistery train (1989), es compon de tres històries ambientades en un hotel de Memphis i connectades temàticament per la figura d’Elvis; a La nit a la Terra (1991) va presentar cinc relats sobre uns taxistes que interactuaven amb els seus respectius clients en diferents ciutats, i la seva antologia Coffee and Cigarettes (2003) ofereix una col·lecció de xerrades plenes d’ironia que reten homenatge als dos estimulants del títol.

Sis anys després

Com elles i com les altres pel·lícules del director, Father mother sister brother se centra en personatges que es defineixen molt més pel que callen que pel que diuen. "Com que també em dedico a la música, sé que les notes que no es toquen permeten que destaquin les que sí que es toquen", explica Jarmusch, actualment membre del duo experimental SQÜRL junt amb Carter Logan. "Els silencis en el cine funcionen igual, i una cosa semblant es pot dir de les escenes en aparença insignificants. Sempre m’ha agradat prestar atenció al que passa quan sembla que no passa res. Les pel·lícules d’acció, especialment aquestes en les quals cada pla dura menys de tres segons, em provoquen un intens mal de cap".

Notícies relacionades

L’any que van revelar les tragèdies

El debut de Nézet-Séguin

Father mother sister brother arriba als cines més de sis anys després que ho fes el llargmetratge immediatament anterior del director, Los muertos no mueren (2019); en tota la seva filmografia no hi ha cap altre espai tan gran entre pel·lícules.

"El cine va deixar d’il·lusionar-me", afirma a tall d’explicació del voluminós parèntesi. Fer Los muertos no mueren va ser una experiència ingrata per a mi. Els productors no em van fer cap imposició creativa, però sí que em molestaven constantment per temes pressupostaris, i em deien cada dia que no em pagarien. Jo no sé treballar en ambients problemàtics. De fet, faig pel·lícules precisament per evadir-me dels meus problemes, i per disfrutar d’una cosa tan bonica com la possibilitat d’explicar històries amb una càmera".