L’àlbum en directe ressuscita com a eco de gires globals

Tot d’una et fixes en un cos estrany, que creies exterminat i que torna a emetre senyals a les graelles de novetats: el disc gravat en directe. Només aquest mes han sortit live albums de Nick Cave and the Bad Seeds, Depeche Mode, Kylie Minogue, Olivia Rodrigo, Scorpions, Animal Collective... I els últims temps, més i més novetats en viu d’artistes tan variats com Panic! At The Disco, Mitski, Queens of the Stone Age, Jonas Brothers, David Gilmour, Dua Lipa o Def Leppard.

El disc en directe, aquell vell amic dels artistes, còmplice de l’auge mobilitzador del rock durant els 70. Algunes carreres li deuen molt: Peter Frampton va engrandir la seva aura d’icona pop gràcies a Comes alive, un dels més venuts de la història. Made in Japan, de Deep Purple, va establir el doble àlbum live com a fetitxe d’una era, i el Budokan, de Tòquio, com a temple per al hard rock i el metal. Els 80, la caixa de Bruce Springsteen va redoblar l’aposta amb cinc vinils rebuts com a mannà pels seguidors.

En aquells temps, les gires eren molt més reduïdes que no pas en l’actualitat i l’etiqueta world tour equivalia a Amèrica del Nord, mitja dotzena de països de l’Europa occidental i, a tot estirar, Austràlia i l’exòtic Japó. L’àlbum en directe era un objecte de culte per als seguidors d’un artista que no havien tingut la sort de veure en persona. Obries aquelles dobles carpetes plenes de fotos, tancaves els ulls i et senties enmig de l’aquelarre.

Notícies relacionades

BCN acollirà la primera exposició de Charlotte Perriand

Daniel Anglès dirigeix una versió actualitzada de ‘Germans de sang’

Primer el VHS, després el DVD i, finalment, YouTube van anar laminant el poder d’aquests àlbums. Fins avui, que l’efecte que produeixen és un altre i no es pot dissociar de l’expansió global de la música en directe. La commoció física del xou es trasllada al pla digital i la gravació amb públic és el testimoni d’una situació de la qual potser has format part, amb qualitat sonora i la possibilitat d’adquirir-lo en format físic, en el fetitxista vinil.

Però el temps no transcorre mai cap enrere i no tornarem al 1976. En aquells live albums s’hi respirava la immediatesa, l’aspror, perquè la tecnologia era rudimentària i no passava res si es detectaven imperfeccions, que hi donaven un toc genuí (tot i que moltes es corregien a l’estudi). Però el rock, més encara el jazz, són susceptibles de les espifiades. No tant les produccions modernes sustentades en l’electrònica i la programació. No sembla que es busqui ara tant el matís expressiu com l’eco performatiu: recordar a través de l’àlbum que has format part d’una cosa gran.