Víctor Manuel: "M’inquieta que Rosalía li agradi a tothom: a Sánchez, a Feijóo i a la Conferència Episcopal"

Aquest és un àlbum amb molta introspecció i en el qual s’adverteix un cansament polític o, més aviat, del joc polític.

Del joc, sí, perquè em considero polític i no renego de la classe política. Hi ha gent formidable que no s’emporta els diners a casa i que no va de putes. Mira els milers de regidors que no tenen un sou, que fan la feina perquè pensen que el seu poble s’ho mereix. Però el que sura en l’ambient és aquesta cosa perversa de l’insult, l’i tu més, que és molt cansat.

"No hagan dentro del Congreso/ cada día botellón».

Sí, ¿què hi han anat a fer? Si no hi anessin, no passaria res. És molt esgotador. No té solució, perquè els partits no en tenen i no en volen tenir. Un partit és una cosa a la qual dones la teva fidelitat absoluta.

En la cançó A la sombra de un cerezo apunta a "la nostalgia de algún que otro cateto».

Sobre la gent que sent nostàlgia del que no ha viscut. És una cosa molt estranya. ¿Què els han explicat? ¿Qui? Perquè si agafes cada nano i li dius: "Tu vols cardar amb un del teu mateix sexe: ¿saps què aniries a la presó?» o "¿Tu vols avortar?». Tot i que entenc que hi ha un malestar en la gent jove, també hi ha el problema de l’habitatge i dels sous infectes. No vaig pensar mai que el capital seria tan mesquí.

Aquí s’acosta a gèneres musicals d’un altre temps, com el pasdoble o l’havanera.

He mirat de fer cançons amb estructures que no havia fet i que són difícils de cantar per a mi. Per a un cantant pur no serà difícil, però per a un individu que canta correctament, però sense anar-se’n de mare, li costa feina.

Hi ha molt apunt autobiogràfic i de memòria sentimental, com a el Romance de Aris.

És una història d’amor. Me la va explicar l’Aris. Era el fill de Manuel Llaneza, que va ser alcalde de Mieres, el meu poble. A l’Aris el vaig tractar als 70 i em va explicar històries de quan es va estar 10 anys al maquis a Astúries. La seva dona es va quedar prenyada i al poble van començar a dir: "¿De qui és el fill de la dona de l’Aris?», si ell ha fugit. Llavors ell es va presentar un diumenge al cafè Carolina, on entrava tothom, va demanar un vermut, el va prendre i se’n va tornar cap a la muntanya. Va ser perquè el veiessin, per amor a la seva dona i per la seva honorabilitat, jugant-se la vida, perquè si el veu un guàrdia civil o un veí que el volgués denunciar el porten a la presó i l’afusellen.

El seu principal còmplice en el disc és el seu fill, David San José, amb qui treballa des de fa més de 20 anys. ¿No l’atrau tenir algun punt de vista extern?

Treballem plegats des del 2003, quan vam gravar El perro del garaje, un disc que tenia cançons però que va passar molt desapercebut. Ell em coneix molt, però va més lluny d’on jo puc arribar. Té una altra edat i altres músiques al cap. No és que li agradi especialment el que faig. Ara estic content perquè m’ha dit que aquest disc m’ha sortit molt bé. Però quan surt regular també m’ho diu. Sobretot, el que ell em fa és cantar bé.

¿Es tornaran a ajuntar Ana Belén i vostè per fer un disc nou o una altra gira?

Suposo que sí, però no ho sé. L’última vegada va ser el 2014, amb Canciones regaladas. Ens ho demanen contínuament. Però jo vull començar unes regravacions de cançons històriques que s’han quedat en una altra companyia i que val la pena tenir-les, i ella també pel seu costat. En algun moment coincidirem una altra vegada en una gira.

Va ser en la junta directiva de la SGAE i ara n’és conseller d’honor. ¿Què ha passat amb els drets d’autor en l’era de l’streaming?

Els diners que hi ha ara són la xavalla. Això no es va pactar mai i al final se’ls han quedat les companyies de discos. I l’hem cagada per sempre. Quan hi entren com a accionistes, els diners aquells són seus. Hi havia gent que podia viure dignament amb els drets d’autor, però ja no és així des de fa temps.

Aquesta és una de les raons de l’auge de la música en directe, en què veiem coses sorprenents.

Gent que paga el que sigui per una entrada de Rosalía. Abans hi havia molt concert de franc, o gairebé, perquè als ajuntaments els interessava. Ara la gent, quan vol veure alguna cosa, paga, i això és molt bo, perquè ha millorat les produccions. Als concerts ara hi ha una mica de posat, de fer-se veure, de participar en una cosa col·lectiva. A la gent li agrada molt anar on va la gent. No vol estar sola.

¿Li interessa la música actual?

I tant. Si veiessis la llista que tinc a Spotify... Sento l’obligació d’escoltar fins i tot gent que no m’interessa gaire. Tinc curiositat per saber què fan. Si Bad Bunny omple 10 estadis, l’escolto. M’agrada molt Guitarricadelafuente.

¿Lux, de Rosalía?

Està molt bé. Motomami em va semblar una collonada, però m’agrada tot el que va fer abans i després. El que no m’interessa és aquesta cosa mística amb què ens estan venent no només Rosalía sinó també pel·lícules com Los domingos. Vinc d’un altre lloc.

Potser hi ha una generació jove que no associa religió a repressió.

No és només aquesta religió: totes les religions són una puta merda. Els podríem enviar tots una temporada amb l’ISIS. Tot forma part de la religió i els déus. No m’interessa la peripècia d’una tia de 17 anys que es vol fer monja.

¿Ho veu reaccionari?

En el sentit que hi ha una part de l’Església catòlica que està molt contenta que passi això. El disc de Rosalía està molt bé, ella és molt bona, però m’inquieta molt que li agradi a tothom, que li agradi alhora a Sánchez, a Feijóo i a la Conferència Episcopal.

Notícies relacionades

RTVE Catalunya bat rècords digitals després de l’entrevista a Urdangarin

L’apocalipsi segons Sarrats

¿No li acaba de semblar bé que hi hagi una cosa en la qual tothom estigui d’acord?

És que no m’ho crec. I no estic en contra de la polarització. Vull estar polaritzat. Vull estar davant d’Abascal. L’art no és neutral, sinó que destil·la ideologia. Jorge Ilegal deia que si ets honest has d’estar barallat amb algú. És llei de vida.