Mestre de la comèdia

Cada cineasta té els seus moments. De Rob Reiner ens quedarem, sens dubte, amb tres pel·lícules: This is Spinal Tap (1984), La princesa promesa (1987) i Quan en Harry va trobar la Sally (1989). Es va moure de manera còmoda pel terreny de la comèdia, sense assumir gaires riscos –com la seva primera dona, la directora Penny Marshall–, però procurant un estil concís, elegant, tot i que no sempre educat: abunden en les seves millors pel·lícules les escenes d’incorrecció política. No és estrany tenint en compte que el seu pare, Carl Reiner, va realitzar mà a mà amb Steve Martin cintes disconformes com Cliente muerto no paga i L’home amb dos cervells.

De This is Spinal Tap destaca el concepte: Reiner no va inventar el fake cinematogràfic ni el rockumental, però va dotar tots dos de les seves senyes d’identitat més enginyoses amb la banda fictícia que protagonitza el film.

La princesa promesa és un autèntic hype intergeneracional. Des de la seva estrena el 1987, aquesta història que reflexiona sobre el conte, la ficció, la llegenda i la realitat en el gènere d’aventures continua funcionant entre públics diversos com un precís mecanisme de rellotgeria. El guió el va signar William Goldman, que va dir que a l’espectador sempre cal donar-li el que desitja, però no de la manera en què ho espera. El desenvolupament i final de La princesa promesa ho demostra.

Quan el Harry va trobar la Sally, escrita per Nora Ephron, és una bona comèdia amb Meg Ryan, que en els 90 va polaritzar el gènere, tot i que en aquest cas es distancia del toc més romàntic dels seus treballs amb Tom Hanks (Joe contra el volcà, Alguna cosa per recordar, Tens un e-mail). És una reelaboració intel·ligent de la romcom, però, sent un film molt equilibrat, té una d’aquelles seqüències que enfosqueix totes les altres: l’intens orgasme que Ryan fingeix davant un sorprès Billy Crystal en una cafeteria.

Notícies relacionades

Qui és Nick Reiner, el fill i presumpte assassí del director Rob Reiner i la seva dona: problemes amb les drogues i entrades i sortides de centres de rehabilitació

Els més estilosos del 2025, segons ‘The New York Times’: Rosalía, Alcaraz i diverses absències clamoroses

Des de la independència

Tres films importants, dos dels quals pertanyen al mainstream hollywoodià; el primer es va coure des de la independència. Però no són els únics pels quals Reiner va deixar la seva osca, discreta, potser, però subtil, en el cine nord-americà de les cinc últimes dècades. Està també Misery (1990), una aproximació al Stephen King més tortuós i claustrofòbic, amb el novel·lista James Caan atrapat a la casa de l’obsessiva fan que encarna Kathy Bates. No va ser l’única trobada amb King. Quatre anys abans, Reiner va realitzar Cuenta conmigo (1986), amb quatre joves buscant un noi desaparegut. Allí hi havia River Phoenix, Kiefer Sutherland, Wil Wheaton i Corey Feldman, entre altres actors de carreres prometedores però dispars.