La caixa de ressonància
Ser de dretes i que t’agradi Extremoduro
Contra el que podíem pensar, hi ha admiradors de Robe Iniesta que no se senten rojos ni progres, un fet constatat aquests dies que ha fet explotar més d’un cap i que ha desencadenat acusacions d’apropiació
La mort de Robe Iniesta ha causat un dol més transversal del que es podia esperar: resulta que el músic extremeny agradava no només a rojos i progres, sinó també a afins a altres colors polítics, i fins i tot Feijóo ha elogiat l’«empremta inesborrable» de la seva obra. Tot això ha encès un debat intens i sorprenent. Que Extremoduro tingui admiradors que no es consideren d’esquerres ha fet explotar alguns caps (que es diuen progressistes) i ha generat indignades acusacions d’apropiació, una de les cantarelles d’aquesta era.
¿No es pot ser de dretes i que t’agradi Extremoduro? Per començar, Iniesta advocava per la llibertat de criteri i pel rebuig de doctrines i consignes. És ressenyable que aquesta classe de línies vermelles acostumin a posar-se des de certs grups: no recordo ningú de dretes amonestant un d’esquerres perquè li agradi Raphael o Julio Iglesias i acusant-lo d’«apropiar-se» d’ells. I després alguns faran els seus escarafalls davant la intolerable polarització.
Recordo Labordeta, cantautor orgullosament roig, afirmant que, una vegada fas pública una cançó, té vida pròpia i l’oient la interpreta com li plau. El mateix deia Robe Iniesta, que rebutjava explicar-se sobre les seves lletres i apel·lava a la llibertat del receptor. Després, les ideologies allunyades es toquen de vegades, i en els confins lírics hi ha trobades: en les cançons de Labordeta flotava una emoció davant el paisatge d’Aragó que pot commoure algú d’ànima conservadora. Per no parlar de la invocació de la llibertat en el seu cant més famós.
Notícies relacionadesUn efecte semblant pot haver causat la literatura d’Iniesta: la seva mirada des del ‘jo’, aquest individualisme àcrata, el rebuig de l’autoritat i de les normes. I, sí, l’accent en la llibertat. No costa tant veure-ho. Es tracta de voler veure-ho, és clar. No dic que Iniesta fos de dretes, sinó que persones que ho siguin es poden sentir interpel·lades per les seves cançons i que no hauria de ser tan terrible admetre-ho, encara que et sentis d’esquerres.
Però després hi ha la idea que en la vida tot és política. A veure, si apliques la lupa a tot el que es mou, de ben segur que arribaràs allí on vulguis arribar, ¿però serà tan important la teva conclusió? No crec que sigui una casella política allò que defineixi ni englobi Robe Iniesta. Aquestes coses estan per als artistes menors, que necessiten un relat fàcil que tapi les limitacions del seu talent. I entossudir-te a buscar la lectura política a qualsevol cosa que dius estimar pot ser la manera més eficaç de carregar-te-la.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
