Robe Iniesta, poeta salvatge i l’ai al cor que va revolucionar el rock en castellà al capdavant d’Extremoduro

Robe sabia que havia creat un personatge d’aura mítica i el portava com podia, atenent la seva intuïció i fent valer les seves regles en el ‘show business’. No li agradava explicar el significat de les seves cançons i desplaçava als oients el fet de poder interpretar-les a la seva lliure manera. Parlava poc amb la premsa perquè deia que es reservava per a quan tingués alguna cosa a dir, donava poques explicacions sobre la seva obra i discrepava del fet d’opinar sobre qualsevol cosa pel fet de ser un músic conegut. Va trencar esquemes com a creador de cançons: composicions, algunes, llargues i tortuoses (fins a tres quarts d’hora, estructurades en moviments), sobre l’humà i el diví, en una categoria pròpia i bastant inaudita entre el punk i el simfònic.

I aquest llenguatge líric, trencador en el rock en castellà, casant brutalisme i metafísica des de ben aviat amb Extremoduro (grup del qual va firmar gairebé tot el cançoner, sol o acompanyat) en textos que molts dels seus seguidors arribaven a tatuar-se: «‘Me olvidé de poner en el suelo los pies y me siento mejor’» (de ‘La ley innata’), «‘Y qué importa ser poeta o basura’» (de ‘Quemando tus recuerdos’) o l’expeditiu títol del disc en viu ‘Iros todos a tomar por culo’. Robe Iniesta va picotejar els textos de Machado, Neruda i Miguel Hernández, i s’ha relacionat la seva escriptura amb la de Bukowski i els simbolistes francesos.

Amic del ‘carpe diem’

Material molt rock’n’roll, d’extrems, cru i llenguallarg, expressiu de les seves penes sentimentals i sexuals, de les seves discrepàncies amb l’ordre sociopolític i dels seus estira-i-arronses amb les substàncies addictives, com en la primerenca ‘Jesucristo García’, del primer àlbum d’Extremoduro, ‘Rock transgressivo’ (1989), on es mostrava «crucificat a base de pastilles». En un altre tema d’aquell disc, ‘La hoguera’, treia el que seria un dels seus principis vitals, el ‘carpe diem’: «‘Y tú que te preocupas por culpa del futuro / Cuando ya no te quede será cuando te enteres / Ya estás, ya estás / más que enterrado en vida’».

Extremeny, nascut a Plasència (16 de maig de 1962), havia deixat els estudis a tercer de BUP i havia muntat la seva primera banda, Dosis Letal, a la qual va seguir Extremoduro, que en les seves primeres etapes va tenir diferents formacions i que va anar guanyant públic a base del boca-orella i a partir del seu fitxatge per la independent Dro, a punt llavors d’integrar-se a la ‘major’ Warner. Al seu cap no paraven de bullir idees i projectes, i ‘Deltoya’ (1992) havia de ser el debut d’una banda paral·lela, Extremozoide, però es va convertir en un àlbum d’èxit (disc de platí) d’Extremoduro, amb temes referencials com ‘Ama, ama, ama y ensancha el alma’, significatiu de la seva desmarcada del maleïtisme i nihilisme: «‘Los brazos, la mente: y repartíos / Que solo os enseñaron el odio y la avaricia / Yo quiero que todos, como hermanos / repartamos amores, lágrimas y sonrisas’».

Els anys del caos

Robe s’anava ficant en la seva anomenada «època del caos», amb tensions internes a la banda i un tipus de vida desbocat. El llenguatge rock d’Extremoduro va incorporar instruments inusuals (saxo, flautes) a ‘¿Dónde están mis amigos?’ (1993), l’àlbum d’un altre clàssic, ‘Pepe Botika’, peça sobre «’un honrado traficante’» que poc després adaptaria Albert Pla i la tornada del qual és una alegre recitada de presons: «’Carabanchel, La Modelo, Herrera de la Mancha, Cáceres II, Alcalá Meco, Puerto de Santa María’».

Un altre artefacte que no va arribar a cobrar forma va ser Los Q3 (o sigui, ‘Los Cutres’), quan es va instal·lar a l’àrea de Barcelona, a Rubí, en un dels moments de fractura d’Extremoduro. També ‘Pedrá’ (1995, àlbum integrat per una única cançó de 29 minuts) havia de ser el debut d’una banda paral·lela que no va ser. D’aquests projectes al marge, indicatius de la seva inquietud, sí que va quallar Extrechinato y Yo, aliança de la meitat d’Extremoduro (Robe i el seu còmplice més durador, el guitarrista, també coautor de moltes músiques, Iñaki Antón, ‘Uoho’) amb Fito Cabrales (Platero y Tú) ideat per musicar textos del poeta Manolo Chinato, que va deixar un únic àlbum, ‘Poesía básica’ (2001).

A l’obra d’Extremoduro cal consignar ‘Agila’ (1996), amb les seves cançons d’amors i abandonaments, i clàssics com ‘So payaso’, així com ‘Canciones prohibidas’ (1998), amb nous matisos sonors i els populars temes ‘Salir’ i ‘Golda’, i l’àlbum considerat com a últim cim, ‘La ley innata’ (2008),amb 45 tortuosos minuts, presentats en sis seccions, que reflecteixen un procés de transformació interior amb l’amor com a força redemptora. En aquella època, Robe Iniesta va fer una incursió en la narrativa amb la novel·la ‘El viaje íntimo de la locura’.

El final de la química

Establert Extremoduro com a vehicle d’èxit (que a Barcelona va transitar espais com el Palau Sant Jordi i el parc del Fòrum), Robe va començar a anhelar noves vies d’expressió i va publicar un primer àlbum en solitari, ‘Lo que aletea en nuestras cabezas’ (2015), preludi de la desbandada. El grup va anunciar la seva dissolució el desembre del 2019 al·legant una degradació de la química interna («ara, aquesta compenetració tan difícil d’aconseguir i mantenir, tot i que existeix, no és la mateixa», deia el comunicat), i la gira de comiat i tancament anunciat per al 2020 va saltar pels aires a causa de la covid-19 i no es va reprogramar (cosa que va causar un xoc amb Live Nation, ja que Robe va acusar la promotora de «no haver volgut esperar que passés la pandèmia»).

Notícies relacionades

‘Mar i cel’ continuarà navegant: el Mago Pop compra els drets del musical de Dagoll Dagom

Mor Robe Iniesta als 63 anys, veu i ànima d’Extremoduro

Els àlbums en solitari ‘Mayéutica’ (títol que al·ludia al mètode socràtic, 2021) i ‘Se nos lleva el aire’ (manifest a favor de viure el present, 2023), el mostraven apaivagat en termes sònics, reflectint influxos del flamenc i del rock andalús, si bé les seves gires, que havien començat en teatres i auditoris com el Palau de la Música, van anar creixent i abordant de nou grans recintes. En la seva última entrevista amb aquest diari, l’octubre del 2024, augurava una pausa i situava en la seva creativitat el centre de tot, més enllà dels tempos fixats per la indústria: «No puc planejar res, perquè no tinc ni idea de quan sortirà una cançó».

El comunicat publicat aquest dimecres pel seu segell, El Dromedario Records, parla de Robe com de l’«últim gran filòsof, l’últim gran humanista i literat contemporani de llengua hispana», i també com un «líder polític». Recorda que va ser «capaç de posar d’acord el PSOE, el PP, Unides Podem i Vox». Una al·lusió al dia, el setembre passat, que l’Ajuntament de Plasència va votar per declarar-lo Fill Predilecte de la localitat, passant per sobre de les trinxeres ideològiques.