Una reaparició exquisida a París
El 2018, Paul Simon va dir adeu als escenaris, però s’ha permès una pròrroga, un bis de durada incerta que se circumscriu a places recollides, teatres i auditoris com el parisenc Grand Rex (2.700 seients), on diumenge i dilluns va oferir concerts enquadrats en una gira, A quiet celebration, que exclou Espanya, país que ha freqüentat poc al llarg de la seva carrera (a Barcelona no se’l veu des que el 1991 va presentar The rhythm of the saints al Palau Sant Jordi). Actuacions en dues parts, la primera centrada en un àlbum, Seven psalms (2023), mereixedor de totes les atencions.
Una obra, va dir ell al seu dia, que va sentir que Déu li encarregava en somnis i que va oferir una exquisida seqüència de 33 minuts, sense interrupcions, amb les seves set peces enllaçades en un flux de música acústica rica en sonoritats, timbres i paraula pausada. Paul Simon té 84 anys i la seva veu es va mostrar fràgil, dilluns al Grand Rex, sobretot en les primeres peces, però conservant el seu distingible tacte melodiós. De fet, el seu punt fort és el just temprament vocal que correspon a unes cançons com aquestes, que ens parlen de diàlegs divins crepusculars (The Lord) i d’un humanisme apaivagador (Trail of bolquer), i que desprenen tendresa pel nostre destí.
Autoestopistes i refugiats
La parada d’instrumentistes, fins a onze, imposava només visualment: van sonar les notes precises i ni una més en un refinat teixit de guitarres en dolça tensió amb les fines percussions, els teclats, la flauta i el frec del violí i el violoncel (embolicant Your forgiveness). Línies de desemparament en My professional opinion ("No soc un metge ni un predicador / No tinc una particular estrella que em guiï") sobre acords amb ascendent de blues. Eren, sí, salms acollidors, amb les seves citacions al rei David i els seus punts d’ancoratge contemporanis: la dona i el nen, refugiats presentats com autoestopistes de la vida, en The sacred harp, en la qual es va colar una cantant molt especial, Edie Brickell, la seva dona (des de fa 34anys).
Paul Simon va recórrer després peces d’altres temps, amb èxits reconeguts i deep cuts. De Graceland va citar la peça titular, obertura del tram, que va desplegar l’encanteri sobre el repic de la percussió menor. D’aquest àlbum clau, del 1986, va caure també Under African skies. Es va fer notar el formidable baix del sud-africà Bakithi Kumalo, partícip de la gravació original. Atencions per al disc Hearts and bones (1983), amb un destacat The late Great Johnny Ace (amb imatges d’aquell cantant de rhythm’n’blues i de Lennon i Kennedy, i la denúncia implícita de la violència i l’ús d’armes de foc als Estats Units), i el fresc impressionista de René and Georgette Magritte with their dog after the war. La cançó de bressol, composta per al seu fill Harper, St. Judy’s comet, i l’influx de l’ayahuasca evocat en The cool, cool river, amb la seva exploració polirítmica.
La cadència es va accelerar en Me and Julio down by the schoolyard, a tota guitarra i amb la tonada graciosament xiulada per Brickell, i en la vivaç 50 ways to leave your lover. I Paul Simon va retrocedir fins a la seva primera vida, la que un dia va compartir amb Art Garfunkel. A mig recital ja ens havia cantat Homeward bound (després d’uns temptejos amb la guitarra que van incloure una fugaç picada d’ullet a l’I am a rock) i va deixar per al final The boxer i, ja sol en escena, The sound of silence, amb els seus versos entorn de la soledat i la incomunicació, interioritzats per un públic en sintonia emocional i es diria que espiritual, del qual Simon encara no es vol separar.
