Taller de Músics, 45 anys d’ensenyament i energia

Pel Taller han passat professors i alumnes de primera, com Rosalía, Santiago Auserón, Mayte Martín o Chicuelo. I l’escola ha comptat amb la col·laboració en els seus projectes musicals de llegendes del flamenc com Enrique Morente i compositors com Joan Albert Amargós. Les imatges que apareixen al llibre mostren com des de l’inici el Taller va apuntar alt amb llegendes del jazz com el trompetista Thad Jones, que va participar en el Primer Seminari de Jazz a Banyoles el 1980. I és que en els seus inicis el centre va comptar amb el millor padrí que podia tenir del jazz local: Tete Montoliu.

El llibre compta amb fantàstiques fotografies –la majoria d’Antonio Narváez, Joan Tomás i Maud Sophie Andrieux– i articles de músics destacats, però també de professors i fins i tot d’una veïna del Raval, que aporten una altra dimensió a la història d’aquesta escola que va néixer sense manual però que s’ha diferenciat de la resta per la seva manera de treballar i pel seu lema: de l’aula a l’escenari. Tenint clar que un músic necessita com l’aigua tocar davant el públic per desenvolupar-se. "El que compta és el talent, no els títols que no li demanen a ningú per pujar a un escenari", diu Cabrera. I és evident: Estopa n’és un clar exemple.

El llibre desglossa com va aplicar la seva experiència prèvia en la lluita sindical, a la Peña Cultural Flamenca Enrique Morente i a Distribuciones Epicuro, dedicada al món del llibre, per llançar-se a l’aventura musical del Taller. La seva seu segueix en locals del carrer Cendra amb Requesens del barri xino, avui conegut com a Raval, d’aquella distribuïdora els espais de la qual van ser reconvertits en escola de música moderna de jazz i de flamenc. "Van aparèixer unes aules insonoritzades amb capses d’ous enganxades a les parets i unes cortines de protecció", descriu en el primer dels 16 articles de Cabrera.

Canvis urgents

"¿Va ser la zona on vam muntar el Taller una de les causes per les quals érem considerats maleïts i canalles?", es pregunta. Segons escriu, en els inicis van ser ignorats per les institucions: "Durant onze anys vam habitar en l’oblit, gairebé al racó del rebuig, onze anys de carència per part dels que s’haurien de sentir satisfets per haver-se consolidat una organització civil privada de caràcter educatiu, cultural i amb forta empenta social en una zona degradada a causa del narcotràfic i de l’explotació sexual de dones per part de màfies".

Cabrera dedica moltes pàgines a parlar del sector. Deixa clar que necessita canvis urgents perquè està "empantanegat". No avança, diu. A S’acaba un segle, en comença un altre, parla de la primera victòria del Taller davant les institucions: el recurs presentat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya admès a tràmit per denunciar la situació discriminatòria que patia la música popular. Volien que els recursos públics es gestionessin amb equitat. Allò va aconseguir unir tot el sector, que es va sentir escoltat i fort. Però no prou, segons Cabrera. "El sector ha passat de la irrellevància dispersa a la irrellevància agrupada", escriu. "Malgrat comptar amb un bon conjunt d’associacions, està, segons la meva opinió, presidit per la inoperància i la submissió als poders polítics i, de propina, els fa la feina menys vistosa a les administracions públiques catalanes".

Als articles següents repassa una per una diferents associacions del sector. A totes els fa sortir els colors a la cara. Per exemple, de l’Associació de Músics de Jazz i de la Música diu: "Des del principi, l’associació sindical acabada de crear va preferir dedicar-se a organitzar activitats i deixar de banda la seva tasca reivindicativa". I poc després assenyala: "Tampoc APA (més tard transformada en ARC, l’Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya) per respecte, prudència i desentenent-se dels seus principis, no va defensar els seus socis (empreses de mànagers, representants i promotores de contractacions artístiques) del que era una ingerència en el seu camp d’acció", sentencia.

El desavantatge de les escoles d’iniciativa privada associades de Catalunya (en l’organisme Emipac, Escoles de Música d’Iniciativa Privada Associades de Catalunya) davant de les públiques el porta a fer la següent reflexió. "A Barcelona l’acord pres per l’Ajuntament d’oferir una escola municipal de música a cada districte és respectable. Però no informar del com i el quan s’executarà el pla per zones territorials no és admissible. En una societat democràtica s’hauria de facilitar el diàleg, el debat, l’acord, el consens", reclama.

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

Cabrera parla al llibre de l’endogàmia dels premis de música, de la marginació del jazz i del flamenc. Sobre l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) apunta que "ha anat derivant en promotora de concerts sota l’empara i les injeccions de les administracions públiques catalanes". "¿Què si no són CurtCircuit, Sala Barcelona, Beat Barcelona i Clubs, Arte en la pista?", es pregunta. Tampoc deixa gaire ben parada l’Acadèmia Catalana de la Música, a la qual qualifica d’"un organisme suprem que havia d’estar a l’avantguarda de les velles reivindicacions del sector musical, amb el seu president, Gerard Quintana en primera línia" i que, considera, no ha pogut o no ha sabut complir amb la seva missió.

Cabrera sempre ha sigut franc i clar a l’hora de dir el que pensa. A ningú li estranyaran les seves opinions, però no és el mateix que se les emporti el vent que tot quedi per escrit. Veurem si els que no comparteixen les seves opinions s’afegeixen a l’interessant debat que obren algunes de les preguntes que planteja aquest llibre, testimoni de 45 anys de lluita.