Lluís Cabrera: "Sense diners no hi ha política cultural. ¡Que es deixin de rotllos!"

Tenia la necessitat vital d’escriure aquests articles per fer memòria històrica d’aquesta escola. Considero que és important que se sàpiguen els fets i que es diguin les coses pel seu nom. També volia parlar de qüestions que s’estan tractant malament, començant per les persones que lideren en el mateix sector i que quan demanes que es facin les coses d’una altra manera se’t tiren a la jugular.

No deixa ben parat gairebé cap col·lectiu del sector: Acadèmia de la Música, ASACC, Associació de Músics de Jazz i de Música Moderna...

És que les associacions gremials del nostre sector no reivindiquen el que toca. No és normal. Es va fer el Pla Integral de la Música i ja és història perquè no s’ha fet res. Ens hem apartat del que és prioritari: donar feina als músics i reforçar la base de la piràmide, els concerts de club. ¿Per què al teatre, la dansa i l’audiovisual hi ha un tracte diferenciat i compten amb inversió pública per sostenir aquests sectors? ¿Per què un local que programa música en directe cada dia en un local per a 50 o 60 persones no té accés a aquests diners públics per ajudar a pagar els músics i poder donar-los d’alta com mana l’estatut de l’artista?

Vostè dirà.

Si ens uníssim per defensar la cultura de club, les administracions hi accedirien igual que va passar amb la denúncia el 2001. Però els canals no funcionen, estan encallats. Totes les associacions i agrupacions parlen de cursos i conferències, seguretat, debats... Però no es reclamen diners, i sense diners no hi ha política cultural. ¡Que es deixin de rotllos! ¡La festa necessita ball i el nostre sector ha de ser actiu!

Al llibre parla d’"un sector que ha passat de la irreverència dispersa a la irrellevància agrupada». ¿En què diria que es va equivocar vostè?

Quan es va constituir la Taula de Coordinació de la Música Popular es podia haver consolidat un sistema de lideratge jeràrquic perquè algú fos l’interlocutor. Però, com que tinc idees llibertàries i vaig creure millor tenir un sistema assembleari, es va acabar diluint tot. Va faltar lideratge i jo havia de dedicar-me a fer que el Taller resistís, seguís endavant i tingués un segell propi.

Actualment, a Catalunya hi ha més de 500 escoles de música, la majoria de nivell mitjà i cinc de superior, l’equivalent a la universitat. ¿Són massa?

Em preocupa el soroll en llocs de poder on es diu que sobren escoles superiors. Hi ha ments preclares de la cultura que només volen l’Esmuc, que és pública, i el Conservatori Superior del Liceu, que és privada, en lloc de respectar la riquesa de la diversitat i l’especificitat de cada centre. Jo he sentit dir: "Cada vegada que dones un títol superior a un alumne teu m’estàs creant a mi un problema perquè no hi ha feina per a tants músics». No s’adonen que molts músics i molt bons no tenen títol.

I que cada vegada hi ha més escoles municipals.

¡És una autèntica febre! No sé fins a quin punt és lícit que la música s’hagi convertit en una extraescolar subvencionada. Hauria de formar part del currículum de les escoles a primària i secundària, com les matemàtiques. En lloc d’això els ajuntaments es renten la consciència muntant centres públics sense donar informació ni dialogar amb els centres privats de tota la vida que ja existeixen. ¿Per què?

M’ha encantat el capítol sobre el naixement de l’Esmuc i com els professors del Taller van ser reconeguts.

¡Doncs encara és hora que es reconegui la nostra aportació! Vam ser els primers a col·laborar amb el projecte i molts dels nostres professors han acabat allà i els compartim. D’altres són al Conservatori Superior del Liceu, que ha posat una clàusula d’exclusivitat al seu contracte perquè no puguin fer classes al Taller, i sí en altres centres. La dignitat hauria d’estar per sobre dels diners.

Notícies relacionades

L’ArtHub de La Caixa fa els primers passos a l’Hospitalet

Salamandra creixerà 500 metres

Quina guerra tenen oberta.

Bé, jo ja només estic al Patronat del Taller a títol honorífic. Ara els toca lluitar a d’altres.