Ànima bakala: el retorn gamberro de la màkina que connecta la vella escola amb la Generació Z

Alma Bakala no és la primera incursió documental d’aquest gènere musical al festival In-edit. El 2023 s’hi va estrenar Maqkina: Historia de una subcultura d’Óscar Sueiro i Àlex Salgado. Justament aquest documental va ser emès aquest juny passat al Sense Ficció de TV3, tot contribuint a engrandir el retorn makiner. Tanmateix, hi ha una diferència molt important entre Maqkina i Alma Bakala: tot el component històric, nostàlgic i de remember que té Maqkina és gairebé absent a Alma Bakala. I és que Andrés Campo viu el retorn a la seva part més gamberra i bakala no pas com un lloc de memòria, sinó com una viva reactualització de la seva identitat artística en tant que discjòquei. El documental segueix la gira del mateix nom, Alma Bakala, per cinc ciutats de l’Estat espanyol durant l’hivern de 2025. Alhora, s’hi reflexiona sobre la natura creativa dual d’Andrés Campo. Campo, que va començar a punxar d’adolescent com a DJ Kuki, veu el retorn a les arrels dels seus inicis a la sala Coliseum d’Almudévar, Osca, com una manera d’explorar qui és veritablement en tant que artista i com poden conviure la seva part més bakala, DJ Kuki, amb la seva part techno i hardgroove, més establerta dins l’escena global de la música electrònica. No debades, la gira es presentava com un “Andrés Campo vs. Kuki”. Més que un pols o una síntesi entre dues ànimes contraposades, la gira—com el documental bé demostra—va ser una absoluta eclosió i predomini de DJ Kuki. En aquest retorn de l’ànima bakala i gamberra de Campo, la reactualització creativa es fa palesa: la gira per sales emblemàtiques de l’estat no va ser un mer remember, sinó que va atraure una gran part de Gen Z—ballant temes de fa 25 o 30 anys i vivint-los com si acabessin de sortir.

En aquest sentit, tant la gira com el documental tenen un objectiu que va molt més enllà d’explorar la identitat canallesca de DJ Kuki. De fet, a la taula rodona posterior al passi del documental, el productor musical i discjòquei Julio Posadas—un dels pioners de l’escena musical makinera que encara avui continua ben actiu, que presideix l’Asociación Española de DJs y Productores, i que fins i tot ofereix cursos de producció musical—ho va explicitar molt clarament: Campo seria el pont entre la vella guàrdia bakala i els Gen Z. Per a Posadas, els Gen Z haurien estat musicalment perduts durant el seu coming of age i ara es retrobarien en aquest gènere musical tan nostrat. Potser per això es pot entendre que Campo hagi tingut ja diverses col·laboracions amb una jove estrella Gen Z que ho està petant en l’escena electrònica com Adrián Mills. Mills també ha col·laborat amb Pastis & Buenri, en un face2face a Madrid el passat 30 d’agost. Igualment, Mills i la seva agència 240kmh han estat els organitzadors d’un altre face2face, aquest cop entre Andrés Campo i Buenri a València el passat 31 d’octubre.

Notícies relacionades

Després d’Oques Grasses, ¿Joan Dausà a l’Estadi Olímpic?

Festa, mística i tremolor de terra al Sant Jordi

En aquesta transició entre l’old school i les noves generacions, Posadas constata que s’ha perdut l’estigmatització social que l’escena bakala i makinera va sofrir al decenni de 1990, tot i la seva immensa popularitat. Així, avui tindríem un bakalao i una makina socialment poc conflictius, innocus, i sense la part més killa i macarra que tantes hòsties i tanganes va protagonitzar dins i fora de les discoteques. I ha quedat la música.

Andrés Campo ja ho deixa ben clar al documental: aquesta música el fa embogir fins al punt que preferiria de ser a la pista per poder sentir la connexió que el seu públic sent amb ell i la música que punxa. És clar, no hem d’oblidar que, en definitiva, tot això va de ballar i sentir. I si algú ho podia haver oblidat durant l’estrena del documental, un altre històric de Coliseum com DJ Frank ja es va encarregar de recordar-ho als assistents tot punxant una breu sessió que no va ser tan breu—i que va portar una espurna de bogeria makinera al festival In-edit.