Després d’Oques Grasses, ¿Joan Dausà a l’Estadi Olímpic?

Reduir l’oferta quan parlem d’un producte d’alta demanda forma part dels ensenyaments bàsics del lliure mercat. Els preus tendeixen llavors a pujar (tot i que Dausà els ha deixat en la franja dels 40-65 euros) i, tractant-se de música, generen la sensació d’esdeveniment singular, amb tot el que això comporta: urgència, mobilització, nervis per aconseguir les entrades. L’abecé del mecanisme, industrial i psicològic, de la música en viu en l’actualitat.

Dausà no pot jugar la carta del comiat, que tan bé els ha anat a Oques Grasses, però maneja una oferta tancada, "10 únics concerts", i es deslliga del règim ordinari de la contractació oberta, el més habitual en els artistes catalans, on el territori lingüístic és limitat i no queda més remei que trinxar-lo amorosament en cada gira, any rere any. Aquí, el públic sap que si es perd el concert no és necessari que es faci l’harakiri, perquè ja tindrà ocasió d’agafar l’artista més endavant, si no al seu poble, potser al del costat. Per descomptat, l’escassetat de bolos va associada a un espectacle més cuidat i amb més producció.

Notícies relacionades

Ànima bakala: el retorn gamberro de la màkina que connecta la vella escola amb la Generació Z

Festa, mística i tremolor de terra al Sant Jordi

Vist el d’Oques, si hi ha un altre artista en català que pot afrontar l’Estadi en un futur pròxim és Joan Dausà, com el seu mànager, Xavi Pascual, arriba a verbalitzar al final del documental La gran bogeria. Hem comprovat el seu poder de persuasió, el seu gust per les gestes i la solidesa del vincle amb els seus motivadíssims seguidors, que ja van omplir el Palau Sant Jordi i el van acompanyar, 11.000, a ocupar el palau de Vistalegre, a Madrid.

Ell sí que cultiva l’èpica: el nou disc es titula Immortals i en el vídeo de presentació de la gira, en què apareix ballant en grup segons un ritual maori, adverteix que "quan una tribu s’uneix, és capaç de tot". Un lema que toca la fibra de la catalanitat i del repte col·lectiu. La música segueix sent la música, però avui dia, més que mai, és també moltes altres coses.