Liddell remou i provoca algun desmai amb ‘Seppuku’

Alguns potser consideren una bogeria llevar-se de nit per acudir a l’estrena mundial del nou espectacle d’Angelica Liddell, Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir. Però per als seus fans va pagar la pena ser puntualment al Teatre de Salt (Girona) a tres quarts de sis de la matinada per assistir ahir a l’estrena mundial d’aquesta peça amb què Liddell, premiada sacerdotessa del teatre contemporani, ha culminat la seva trilogia sobre funerals. Després d’escenificar el seu Vudú i dedicar a Ingmar Bergman el segon, ha centrat la seva última proposta en Yukio Mishima (1925-1970), escriptor japonès que es va llevar la vida a 45 anys, autor de novel·les, obres de teatre i assaig que també va fer incursions en el cine, la música, el culturisme i les arts marcials.

"Estic al caire de l’Stendhal, no sé si em desmaiaré", deia David, un barceloní de 32 anys que havia connectat amb l’espectacle. Ell i els seus amics se n’havien anat de festa tota la nit per empalmar amb l’espectacle del Temporada Alta i no pagar hotel. A la sortida, cap se’n penedia. "Ha sigut preciós. I m’ha encantat tot el que ha passat al teatre. L’art no és màrqueting, no és Rosalía. L’art traspassa i provoca que algú es pugui desmaiar com hem vist". Es referia a algunes persones del públic que després d’una escena amb extracció de sang de dos protagonistes es van marejar i van abandonar l’espectacle. Liddell, autora, actriu i directora dels seus espectacles et remou per dins. Però, de debò, ¿calia veure l’obra a tres quarts de sis del matí? La sensació és que no però ningú es penedia d’haver matinat per assistir a una experiència tan singular i potent.

Notícies relacionades

Mestres d’un absurd imparable

El brillant ‘Elixir’ de Mario Gas

Vermell i blanc

En una escenografia d’estil japonès, dominada pel vermell de la sang i la puresa del blanc, Liddell va oficiar un espectacle que va concloure a tres quarts de vuit coincidint amb l’hora de la sortida del sol. Aquest és el moment triat pels samurais que es treien la vida amb honor, un suïcidi conegut com a seppuku o harakiri en japonès. Això va fer Mishima el 25 de novembre de 1970 i aquesta imatge poetitzada de la seva mort obre l’espectacle. El ballarí Ichiro Sugae de llarga cabellera i l’actor Kazan Tachimoto van escenificar en la primera part un seppuku sensual recordant una frase de Mishima: "Vull fer de la meva vida un poema". Paraula, dansa, música de diversos estils i cossos despullats es van conjugar en una proposta que enganxava, amb moments emotius i d’altres de provocadors en un ritual en què Liddell invoca "el final de la vida" i "el deliri com a disciplina".