Baixar del tren després d’arribar al cim

Que Oques Grasses vulguin dissoldre’s ara que estan a dalt de tot, després de quatre nits a l’Estadi Olímpic l’octubre del 2026, un llindar sense precedents no només per a un artista en català, sinó també a escala espanyola, és un fet que se suma a altres desbandades dels últims temps i que convida a examinar-ne les raons. Grups que ho deixen quan viuen el seu moment més àlgid. Malgrat l’esforç que implica arribar tan amunt (i més en català). Com si separar-se fos un alleujament o un alliberament. Hi ha altres exemples, com Txarango, Zoo i La Fúmiga. ¿Què passa aquí?

Cada cas és un món, però flota, per començar, una percepció que la vida és més que el treball intens que comporta la dinàmica d’una banda, i més en un context creixentment competitiu i estressant com és el món musical actual. Oques Grasses ja van resumir la seva filosofia de vida en el tema Jubilar-me: "Ser feliç ja no importa, / no està de moda. / Ara importa més tenir / molta feina, / molta pasta", acusaven, i afegien una sentència tan poc ambiciosa com "jo vull ser el meu gos i passar de tot". Josep Montero ha expressat en les seves (poquíssimes) entrevistes la seva dificultat per comportar la sobreexposició i la seva ànsia d’una vida plàcida.

Aflora la clau familiar: bandes compostes per membres que ronden els 40, que tenen fills i que no volen abdicar de les seves responsabilitats privades. "Parlem de grups d’homes, i en aquest aspecte hi ha un canvi de paradigma: no volen ser pares absents, sinó estar en la criança dels fills", destaca el periodista valencià Josep Vicent Frechina, autor del recent llibre sobre Zoo Sempre a la contra i avant (Sembra Llibres). Aquest grup es va acomiadar fa tres anys omplint escenaris fins aleshores inabastables com el Palau Sant Jordi.

La història del rock es basa en grups masculins amb integrants que donaven la volta al món cada any mentre les seves parelles es cuidaven dels fills, als quals amb prou feines si arribaven a veure créixer. "I en l’escena en català molts músics tenen altres feines que compaginen amb les hores de furgoneta cada cap de setmana. Artur [Martínez], de La Fúmiga, m’ho deia: ja va ser un fill absent, i germà, i amic, i ara no vol ser també un pare absent".

La Fúmiga va decidir el 2022 que es dissoldria quatre anys més tard, explica Ramon Montardit, A&R de Halley Records (segell també d’Oques Grasses). "Són músics que mai han deixat les altres feines, que han hagut de compaginar amb els bolos del grup els divendres, dissabtes i diumenges, i durant l’estiu. Tenen ganes de recuperar la vida com a gent normal", explica. Per descomptat, anunciar una última gira multiplica la venda d’entrades: La Fúmiga actuarà l’any que ve dues nits al Sant Jordi Club i dues al Roig Arena de València (allà, 18.000 assistents per sessió).

Escepticisme davant l’abraçada de la fama, desmitificació del treball com a eix vital, reconnexió amb la vida familiar, interès creixent per la conciliació. I esgotament davant l’actual modus operandi de la música, el motiu que remarcava Gertrudis quan va anunciar la seva última gira. "S’estava convertint en un treball més: molta reunió, treball de taula, de xarxes, i poc escenari", explica el cantant, Xavi Ciurans. Les lleis de l’estríming van jugar un paper clau en el seu cansament. "Et deien: ‘Ara fes una col·laboració amb aquest grup de moda’, al qual ni tan sols coneixes, o ‘has de fer la cançó més curta’, o ‘introdueix algun anglicisme’. I la pressió per haver d’omplir-ho tot: avui, si no fas sold out, no ets ningú".

Mercadeig

La inquietud per treballar amb altres músics o àmbits és una altra raó, molt clara en el cas de Manel, ja que els seus integrants van desenvolupar interessos diferents en els seus 15 anys de carrera. Guillem Gisbert i companyia són l’excepció al que ell anomena "mercadeig de la separació", i no van anunciar el seu final, que en les seves paraules ni tan sols és això, sinó una pausa llarga sobre la qual no cal dramatitzar.

Notícies relacionades

La reparació d’Antonia Dell’Atte

Albertí converteix Sagarra en peça de museu

El corrent és el contrari: notificar el final de trajecte abans de posar a la venda les entrades per a la cerimònia de l’adeu. Així va passar amb Txarango, que, estant al cim però cansats de deu anys de treball esgotador, van veure que el seu tour de comiat i tancament, El gran circ (30 concerts, 80.000 entrades esgotades), va haver de suspendre’s pel covid.

És una carta que poden reservar-se per al dia en què recuperin les ganes, ja que, en l’actualitat, només hi ha una jugada tan poderosa com la gira de comiat: la gira de tornada, com il·lustren els aforaments multiplicats que han acompanyat les últimes reunions, d’Antònia Font a El Último de la Fila.