La reparació d’Antonia Dell’Atte

Bárbara Rey, Mar Flores, Rocío Carrasco, Antonia Dell’Atte, Isa Pi, María Jiménez, Faina Betancourt... La llista de dones que fa anys que expliquen les violències que han patit no s’acaba mai. I gairebé sempre ho han fet en el mateix escenari: davant les càmeres i micròfons de la premsa del cor. Els mitjans disposàvem d’un altaveu privilegiat per transformar aquests testimonis en un mirall social, en un espai de reparació i justícia. I, tot i així, massa sovint triem el contrari. Durant dècades vam convertir aquest altaveu en un escenari on els premiats eren els agressors mentre elles eren sotmeses a nous dubtes, nous judicis i noves revictimitzacions. Les víctimes es veien obligats a justificar el seu dolor mentre en molts platós s’aplaudia Carlo Costanzia, Ángel Cristo, el Yoyas i tants d’altres.

Amb la perspectiva que donen els anys, és inevitable preguntar-se com és que, amb un cas com el d’Antonia Dell’Atte, que fa 38 anys que denuncia públicament haver patit maltractaments per part d’Alessandro Lequio, hagi fet falta tant de temps perquè l’ecosistema mediàtic reaccionés. El 2004, Lequio va demandar Dell’Atte per injúries i calúmnies, però la demanda va ser desestimada perquè el jutge va considerar que la model aportava prou elements per demostrar que no mentia.

Tot i així, aquest revés judicial no va provocar una retirada prudent de Lequio. Ben al contrari. Va mantenir un seient privilegiat en les tertúlies i les entrevistes. I aquest és el problema. Perquè el que feia no era entrevistar: era interrogar, qüestionar i posar en dubte dones que explicaven històries de violències masclistes. Aquest despropòsit va convertir els mitjans en agents directes de violència mediàtica. Permetre que l’italià, a qui feia dècades que la seva exparella assenyalava com el seu maltractador, avalués públicament la credibilitat d’altres víctimes no va ser només una irresponsabilitat professional; va ser una manera de perpetuar la impunitat que històricament ha protegit determinats perfils d’aquest país. A Lequio se li va atorgar un espai des del qual podia qüestionar altres víctimes encara que la seva pròpia trajectòria pública estava marcada pel relat insistent de Dell’Atte.

Per aquest motiu, l’acomiadament d’Alessandro Lequio de Mediaset és un acte reparador. Reparador per a Antonia Dell’Atte, que ha passat gairebé quatre dècades sent tractada com a exagerada, problemàtica o ressentida. Reparador per a totes les dones que van haver d’asseure’s davant d’ell en un plató sabent que la seva versió seria escrutada amb més duresa que la de qualsevol altre personatge. I reparador, sobretot, per a les dones que miraven la televisió des de casa seva i comprenien que, si mai necessitaven explicar una cosa semblant, tampoc se les creurien.

Notícies relacionades

Albertí converteix Sagarra en peça de museu

Baixar del tren després d’arribar al cim

"Sabia que es faria justícia"

Arran de l’acomiadament de Lequio, les Mamarazzis vam poder parlar amb Dell’Atte. La vam trobar emocionada, afectada, conscient que esperava aquest gest des de feia massa temps. "He trigat 38 anys, però sabia que s’acabaria fent justícia", ens va dir. També ens va transmetre un missatge clar: "Que parlin ara totes les persones que sabien el que passava, totes les que l’han protegit i m’han silenciat". L’acomiadament arriba tard. Molt tard. Però obre, novament, una porta que hauria de marcar un abans i un després perquè les víctimes no necessiten nous judicis ni més interrogatoris disfressats de periodisme. Necessiten que les escoltin i que les creguin. Esperem que la impunitat, per fi, aquesta vegada sí que s’hagi acabat.