Albertí converteix Sagarra en peça de museu

Xavier Albertí fa temps que pregona –no sense raó– que Catalunya necessita una companyia estable de teatre clàssic, una institució per posar en valor el nostre patrimoni escènic comú sempre tan injuriat. Sota la influència dels seus anys en la madrilenya Companyia Nacional de Teatre Clàssic, la seva tornada a la Sala Gran del TNC, que va dirigir durant vuit anys, també funciona com un assaig del que podria donar de si aquest projecte. ¿Qui millor que Josep Maria de Sagarra per treure a passejar la infinita plasticitat de la llengua i la plena vigència del nostre repertori més audaç?

La corona d’espines és Sagarra del bo, l’anterior a la Guerra Civil, abans que la seva adaptació pragmàtica al franquisme li trunqués l’estela. Estrenada el 1930, exemplifica aquesta rara barreja seva de cosmopolita i conservador amb tuf de beateria. Estem davant de tot un poema dramàtic en tres actes, amb la trama arquetípica: matrimoni de conveniència entre el noble i la pubilla en la Solsona del segle XVIII, amb dolents, bons, secrets inconfessables i la moralitat falsa. Hi ha més capes, per sort, i els ressons de la Revolució Francesa presents en l’argument vibren d’acord amb el clima d’eufòria del context de la seva estrena, amb la Segona República en l’horitzó. La sonora fuetada a la noblesa rància no té pèrdua.

Paraules rutilants

Notícies relacionades

La reparació d’Antonia Dell’Atte

Baixar del tren després d’arribar al cim

El vers flueix amb gran naturalitat, una celebració sonora de ritme i paraules rutilants. El text mana per damunt de tot, i per això la direcció imposa als intèrprets un estatisme declamatori poc orgànic. Es fuig del folklore típic del drama rural per caure als braços d’una ambientació afrancesada que troba el mirall en les peces cortesanes de Marivaux. L’escenografia és monumental, tot i que també monòtona i críptica si no arribem a desxifrar el paisatge classicista de Lorrain que guarneix el palau, referència a Moisès amb certa connexió amb el protagonista. Amb tot el seu luxe culte, el muntatge d’Albertí tanca Sagarra en l’àmbit museístic, sense gairebé alè de contemporaneïtat. ¿És el que li cal a una peça que ja fa tres dècades que està apartada dels escenaris oficials?

Dotats de fermesa i serenitat, els personatges femenins contrasten amb els seus antagonistes masculins i s’imposa una innocència feminista molt paternal. Tot i així, hi ha espai perquè Àngels Gonyalons dispari la funció amb una ràfega d’emocions i contenció que encisa l’escenari. Un altre luxe: la seva tornada a la primera línia. Sense quasi marge de maniobra, la resta del repartiment acusa la rigidesa de la proposta interpretativa i cedeix el protagonisme al text gairebé cru. Perquè, dubtes a part, estem davant d’un banquet que fa brillar el nostre patrimoni, que és el que és i a més és bo.