Maria Hein, àngel, samurai i pitonissa

Després d’un parell d’àlbums de trànsit de la música acústica d’arrel al pop i l’electrònica, Maria Hein fila més prim en la consolidació d’una identitat pròpia en el seu tercer àlbum, Katana. Títol afilat que ens diu per on van els trets: la mallorquina és ara l’angelical noia que t’amenaça amb l’espasa japonesa com Uma Thurman a Kill Bill, endurint el seu imaginari i desplegant una vaporosa nocturnitat urbana sense deixar enrere el pessic del melisma mediterrani.

Hi ha una tènue foscor en el seu treball, que en directe, ahir a La 2 d’Apolo (cicle Cruïlla de Tardor), va cristal·litzar en un suggerent encreuament de pistes: cadències orgàniques amb derivades llatines i trompeta cool jazz, banda de músics (tres, inclòs un sòlid bateria) i parella de ballarins, vistes al Japó i pòsit tradicional mallorquí. Bones cançons, com la que dona títol al disc, amb una de les seves línies amenaçadores: "Cada lluita que he guanyada,/ una katana et clavava". O Nana, que va sonar amb un nou vol en un accelerat tram final, o en l’oriental i trepidant Geisha.

L’aliment instrumental va donar més consistència a les fràgils peces del primer àlbum, com Sa teva presència o Aquell mes de març, en què Hein era al teclat. La veu va marcar una distinció en els números més pop, com els rescatats Fiu fiu i Fets de film (amb més guitarra que làmines de sintetitzador) i va destacar més, per contrast, en el duet amb Mushkaa, convidada en Temps. Però en Hein hi ha moltes capes i perfils, com vam veure en un tram central més recollit que va culminar amb els girs de Katanas i pianos.

Ella enfonsa arrels i explora profunditats i misteris. Ho mostren la seva incursió (reduïda) en el Cant de la Sibil·la, d’origen medieval, patrimoni de la Unesco, sobre "una dona poderosa que anuncia la fi del món" i que, segons va confessar, és en l’origen de la seva dedicació a la música. La va cantar amb l’aliment d’un vell còmplice, el guitarrista Camil Arcarazo. Abismes místics que van conduir a un tram "més dark", va anunciar, amb Nonadas d’estil filo-rock.

Les cançons de Maria Hein són curtes (en va interpretar 27 en 80 minuts) i a través d’elles passem per molts paisatges, de la innocència melòdica a la insinuació de la tenebra, de la llei del ritme als cims harmòniques celestials: De nit, elevada per la intervenció d’un quartet vocal. Va aflorar allà el seu registre més tel·lúric, el suau melisma que la va connectar amb Maria del Mar Bonet en la seva adaptació d’Alenar, amb les tres portes "obertes a tots els temps" (i no "vents", com diu la versió original), camí de La dama de Mallorca, composicions amb història per a una cantant de 22 anys que fon la seva missió ultramoderna amb la càrrega d’un pes antic.

Maria Hein

Notícies relacionades

Charlotte Rampling, una estrella sense retocs

Detestar o consagrar el que fa Sánchez

Cicle Cruïlla de Tardor

La 2 d’Apolo (20/11/2025)