Núria Cadenes , escriptora: "La realitat és molt crua, però a l’hora de la veritat la gent s’ajuda"

Escriure ara una novel·la sobre gent que s’ajuda de manera altruista, ¿és un acte de rebel·lia?

També una necessitat. Em feia falta escriure sobre gent que fa el bé. Com a societat ens atrau molt el mal, i a mi també, però en realitat les persones ens ajudem. Aquesta història feia molt temps que em perseguia, però l’últim impuls va ser un comentari de Carlos Zanón, que en una taula rodona va dir que era molt difícil escriure sobre bona gent sense caure en la cursileria, sense que ens faci una mica de vergonya. Així que també era un desafiament. Qui salva una vida ens pot servir per entendre que el món no és necessàriament com ens el dibuixen, és a dir, un lloc on la gent es mou per por i desconfiança.

És com si la realitat li demanés una novel·la, encara que fos per portar-li la contrària.

Més que la realitat, el fet d’enfocar-nos envers una mena de notícies que ens fan pensar que la realitat és així. La realitat és molt crua, sí, però no és només això. Ni tan sols és el majoritari. A l’hora de la veritat, la gent s’ajuda. Una cosa molt significativa que ha passat amb el llibre és que han coincidit la il·lustració de la portada de Júlia Gaspar, dues mans en vertical que s’ajuden, i la d’una il·lustradora valenciana, Ame Soler, que es va publicar coincidint amb el primer aniversari de la dana del 29-O i en la qual es veuen dues mans agafades a un llençol. Aquest símbol també està agafat de la realitat, perquè molta gent es va ajudar així. A l’hora de la veritat, el govern de Mazón va dir que no se n’anés a ajudar, però la gent hi va anar igualment.

¿Es va infiltrar d’alguna manera en la novel·la el que va veure i viure durant la dana?

Em sembla que sí. Era terrible, però alhora preciós, anar a Picanya i veure els vailets de l’institut de la meva parella coberts de fang perquè anaven o venien d’ajudar. D’alguna manera, tot això ha acabat impregnant el llibre.

¿Quan va sentir parlar per primer cop de la xarxa d’evasió amb la qual el seu oncle avi, mossèn Joan, ajudava jueus i fugitius del nazisme a travessar la frontera?

Hi ha sigut sempre. Mossèn Joan venia a casa i era una cosa que se sabia, encara que no s’acabés d’explicar del tot. El que no sabíem concretament era qui formava part de la xarxa. L’altre dia em va escriure una noia per Instagram per dir-me que, quan era petita, el seu pare també ajudava mossèn Joan. Tots ho feien amb naturalitat, cada un per motius diferents. És una altra de les coses que buscava amb la novel·la, trencar estereotips.

¿En quin sentit?

Són persones que no esperes que facin determinades coses. Hi ha els dos capellans, mossèn Joan a Puigcerdà i Jean Guinoux a Dorres. Després també hi ha Melitó, el comunista que vol canviar el món i que està casat amb una dona molt creient. A la Rosita, per exemple, no se la prenien seriosament perquè vestia amb colors molt cridaners i era molt alegre.

Però després amagava pilots aliats al cine de Puigcerdà.

Exactament. I es jugava la vida per fer una cosa correcta.

La religió és molt important, però no des d’un punt de vista estrictament eclesiàstic.

Pensa que hi havia capellans que denunciaven la gent que treballava el diumenge, però mossèn Joan era al contrari. També va ajudar algunes dones d’exiliats del 39 a passar a la frontera cap al nord.

Al llibre, Melitó mor assassinat al camp d’extermini de Neuengamme. ¿Va passar així?

Així és. I la família va continuar col·laborant amb la resistència després que la Gestapo se l’emportés. Són històries reals. És bo trobar exemples de gent amb coratge que fa bones coses i es preocupa pels altres sense presumir-ne. En gran manera, som el que fem.

La seva novel·la també té un costat molt fosc en què els nazis en fan de les seves.

Com la destrucció de Vallmanya, sí. No volia omplir tota la novel·la de l’horror de la guerra, però s’ha de veure en quin context passaven aquestes coses. He mirat de contenir l’expressió, que no hi hagués horror per tots costats, i explicar els fets sense massa crits, tot i que n’hi ha uns quants.

Notícies relacionades

Cita amb el públic a les 5.45

El Celler Masroig dona la benvinguda a la nova temporada vinícola amb el Vi Novell 2025

De fet, Qui salva una vida comença amb tot de crits i amb un antic membre de la Gestapo que ataca mossèn Joan dins d’una església d’Organyà.

Nazis fent coses de nazis, sí. Però això també és cert. La Gestapo el va anar a buscar a Organyà el 1950 i li van clavar una pallissa perquè l’hi tenien jurada. No podien suportar que se’ls hagués escapat.