L’ombra de Franco continua sent allargada en el cine

Juan Diego el va interpretar a Dragon Rapide (1986), film de Jaime Camino escrit amb Román Gubern amb un títol que al·ludeix a l’avió d’origen britànic que seria essencial en la sublevació gestada en la comandància militar del Marroc i que originaria la Guerra Civil. Dos anys després, José Soriano va donar vida al dictador en Esperame en el cielo, una comèdia orquestrada per Antonio Mercero: un individu anònim d’enorme semblança física amb Franco, propietari d’una ortopèdia, és segrestat i el fan passar pel dictador en una operació estratègica.

Més envergadura va tenir a Madregilda (1993), una comèdia negra, aquesta sí, de Francisco Regueiro, en la qual Juan Echanove va donar vida a Franco en una història que es contextualitza en l’estrena de Gilda i unes partides secretes de mus que organitza un vell combatent de la guerra africana en què participa Franco. Carlos Areces, Ramón Fontseré i Manuel Alexandre són altres actors que el van interpretar en films no centrats només en la seva figura i des de posicions que van del sarcasme més bufonesc a certa contenció realista.

A La cena, comèdia de Manuel Gómez Pereira estrenada el 17 d’octubre i que ja ha superat els 500.000 espectadors i els tres milions de recaptació, Franco és físicament anecdòtic. Apareix tan sols fugaçment, però tota la pel·lícula gira al seu voltant. El seu èxit comercial demostra que el governant feixista, i el que va representar, continua sent una figura potencialment interessant en termes cinematogràfics, ara que la societat es bolca cap a la dreta i els sondejos argumenten que no només són les persones grans les nostàlgiques del règim, sinó també molts joves.

Mitologia errònia

EL PERIÓDICO ja va oferir diumenge passat un reportatge destinat a qüestionar una mitologia errònia sobre el personatge, des de la creació de pantans fins a qüestions relacionades amb la Seguretat Social. Convindria que el cine, o la televisió, posessin fil a l’agulla per explicar avui, 50 anys després de la seva mort, qui va ser realment i el que va significar, com el cine alemany, sense anar més lluny, ha fet amb Hitler. Molts saben què va fer i què va representar. Són igualment molts els que el desconeixen.

La cena és una comèdia ambientada a Madrid dues setmanes després del final de la contesa civil, i té com a protagonistes diversos personatges dels dos bàndols (militars franquistes, cuiners republicans, falangistes tremebunds, un maître pactista i una orquestra de senyoretes) que han d’organitzar i amenitzar un sopar en honor del Caudillo al madrileny Hotel Palace. Humor gruixut, sense gaires contemplacions, i una seqüència en què Franco i la seva dona apareixen en el sopar encarnats per Xavi Francés i Gloria March. Que el foraster i pusil·lànime oficial franquista interpretat per Mario Casas o el maître homosexual a qui dona vida Alberto San Juan llimin asprors ideològiques és el menys important, l’únic i pèrfid malvat és el falangista que representa Asier Etxeandia. Franco és avui en el cine espanyol una caricatura, una font de rialles per als que el van conèixer –i, per descomptat, no combreguen amb ell: no m’imagino gaires votants de Vox anant als cines per a aquesta la pel·lícula– i per als que continuen creient que no va ser tan dolent.

Dos cicles

En aquest context, la plataforma FlixOlé proposa des d’avui i fins al 21 de novembre dos cicles sobre la Transició i la Memòria Històrica. Els espectadors podran fer balanç a partir de la visió de pel·lícules que, al final de la dictadura, van celebrar les obertures socials, polítiques i sexuals com Ocaña, retrat intermitent, sobre la Barcelona ramblera i oberta de mires exemplificada per artistes com Ocaña i Nazario; Tigres de papel, la comèdia madrilenya de Fernando Colomo dirigida el 1977 entorn de certes llibertats progressistes en les relacions de parella, i Vestida de azul, un documental realitzat amb diverses persones transsexuals el 1982.

Notícies relacionades

Anna Guitart: "No hi podíem portar només el relat idíl·lic de la ciutat"

Oriol Pla fa història guanyant un Emmy per ‘Yo, adicto’

Acompanyen obres com la seminal El desencanto, aclaparadora exploració de Jaime Chávarri en la trasbalsada família d’un dels poetes oficials del règim franquista, Leopoldo Panero –antic republicà alliberat de la presó gràcies a connexions familiars amb els Franco i reconvertit a la causa de la dictadura–, o La muerte de Mikel, sobre la identitat sexual i el conflicte basc. Del director d’aquest film, Imanol Uribe, la plataforma estrena El proceso de Burgos, documental de 1979 entorn dels etarres encausats per l’assassinat del comissari i torturador Melitón Manzanas. Arran d’aquesta pel·lícula, FlixOlé programa també Operación ogro, la pel·lícula de l’italià Gillo Pontecorvo sobre l’atemptat perpetrat el 1973 per un comando d’ETA a l’almirall i president del Govern Luis Carrero Blanco. No falten en la selecció les comèdies sobre la Transició vistes des de l’altre costat, com De camisa vieja a chaqueta nueva (1982), film realitzat per un veterà cineasta del règim, Rafael Gil, a partir d’una novel·la de l’inefable Fernando Vizcaíno Casas, i que té com a protagonista a un oportunista que tant canta el Cara al sol com entona La Internacional.

Altres títols seleccionats per la plataforma són Dolores –documental sobre Dolores Ibarurri La Pasionaria–, Ay, Carmela, La noche más larga– centrada en els judicis sumaríssims que van acabar amb l’últim decret de pena de mort firmat per Franco–Soldats de Salamina, Las 13 rosas i l’esmentada Dragon Rapide.