Com transvestir la nostàlgia de modernitat

En el regne del gran musical no se salta gairebé mai sense xarxa i se sol apostar pel cavall guanyador de la nostàlgia. La febre revival contagia ara Tootsie, comèdia de Sydney Pollack que el 1982 va convertir Dustin Hoffman en una icona pop transvestida. El film torna ara en forma de "sitcom musical" al Teatre Apolo. Bernabé Rico dirigeix i adapta la premiada versió de Broadway del 2019, amb llibret de Robert Horn i música de David Yazbek.

La comèdia d’embolics ha crescut cap a una sàtira blanca sobre l’ofici actoral, amb una evolució necessària de les qüestions de gènere. Es repeteix la història: brillant però fracassat a causa del seu egocentrisme, l’actor Michael Dorsey es converteix en Dorothy Michaels per aconseguir un paper. Filant molt prim, la telenovel·la que ambientava l’argument original es transforma en un delirant muntatge basat en Romeu i Julieta. Del melodrama televisiu al teatre dins del teatre, la farsa es torna més autoconscient, gairebé un mirall deformador del mateix gènere musical. Fins i tot les coreografies, efectives i dinàmiques, cauen en els mateixos estereotips que pretenen ridiculitzar.

Notícies relacionades

‘Una batalla tras otra’ fa una passa més cap a l’Oscar

Casa Fiero, el millor restaurant obert a BCN el 2025 segons els lectors

Tot té l’aire retro i ingenu d’una sitcom dels noranta, amb decorats modulars que giren per transformar-se en platós barats i un to d’humor que oscil·la entre la paròdia i l’homenatge. En la necessària actualització de les connotacions "travestis", es passa de puntetes pels privilegis masculins, i els rols home-dona es reinterpreten amb una mirada més woke que en cap cas busca la confrontació d’idees complexes.

La primera part d’aquest musical avança amb ritme impecable, amb canvis d’escenari àgils i imaginatius, però l’empenta se’n ressent en la segona, quan l’embolic es torna més vodevil i el moviment dels espais perd dinamisme. En conjunt Tootsie és un musical ben calibrat per a tots els públics i, com resumien unes espectadores, "estàs amb el somriure tota l’estona".