Acariciant l’eterna joventut

En un temps en què els veterans del rock solen acomodar-se en el revival i la nostàlgia i renuncien a gravar àlbums, crida l’atenció el cas de Cheap Trick, una banda que no ha parat de publicar des de 1977 i el nou treball del qual, All washed up, és el cinquè que treu en l’última dècada. Un disc on el grup torna a sonar rarament fresc i entusiasta, fent una picada d’ullet a un dels seus discos històrics (All shook up, 1980, que va produir George Martin) i desafiant els que fa anys que vaticinen el seu funeral: el títol és traduïble com acabats o tocats i enfonsats.

Igualment consignable és que el grup conserva la major part de la seva formació clàssica, amb el frontman Robin Zander, Rick Nielsen (guitarra) i Tom Petersson (baix), i l’única absència del bateria Bun E. Carlos, que es va retirar el 2010. La veu de Zander és apta per sonar sentimental i ferotge, tal com el grup és capaç de passar d’un registre a un altre. Parlar d’un artista com a inclassificable pot revelar certa mandra explicativa, però es pot justificar al referir-nos a Cheap Trick, una banda que en les seves cançons pot fer sonar riffs de hard rock, dinàmiques power pop i tornades que s’acosten al bubblegum, i que en certs moments va ser associat alhora a la new wave i a l’AOR.

All shook up comença dur, amb el corpulent tema titular (on ells es presenten "a punt per a l’acció") i aquesta urpada anomenada All wrong long gone, que ben bé sembla un tema d’AC/DC fins que esclata la tornada. La seva fidelitat a les essències queda ben clara amb The riff that won’t quit, homenatge a les guitarres i amplificadors amb una mica de funk, i en la cadència bluesy una mica sinistra de Bet it all.

Diversos perfils

Notícies relacionades

Barcelona despunta com a pol europeu de la biotecnologia

Lily Allen publica el disc de ruptura definitiu

Però el millor encara ha d’arribar, en The best thing, on surt un altre perfil del grup en un mig temps envoltant, somiador, que dona ales al seu instint melòdic natural i en el qual s’entreveu l’influx d’una de les seves fonts primigènies, els Beatles. Cheap Trick destaca per les seves harmonies vocals, també perceptibles en peces destacables com són Twelve gates i Along way to Worchester. Un mig temps intens a Bad blood, que reflecteix el seu do per fondre emotivitat i duresa guitarrera, i a l’altre extrem trobem Dancing with the band, amb la qual mostra la seva ànima més festaire i els seus cors més ximples.

Segurament són cançons que no poden mesurar-se amb trofeus tan innegables com els clàssics I want you to want me o Surrender, però ens parlen d’una tropa de músics que conserva una inaudita vitalitat. Val la pena acostar-se a All washed up per recuperar aquesta banda que deixa una estela més influent del que sembla (va de Weezer fins a The Lemon Twigs, passant per Foo Fighters, Matthew Sweet i Paramore), tot i que no sempre hagi sigut reconeguda en les tribunes d’opinió. Encara no és tard.