Llegiu la incorrectíssima i genial Agnes Owens

Potser recorden Andy Kaufman. El còmic que va interpretar Jim Carrey a Man on the Moon, la pel·lícula de Milos Forman. Courtney Love interpretava la seva nòvia. Courtney Love va aparèixer en una altra pel·lícula de Milos Forman L’escàndol de Larry Flint. També feia de consort, però en aquell cas va ser nominada al Globus d’Or. No oblidin que Courtney Love va ser la primera que va parlar de què passava quan Harvey Weinstein et convidava a la seva habitació, i també que va ser la primera que li va donar carbassa i es va riure d’ell. Durant aquella època, finals dels 90. També és el motiu perquè no tornés a actuar. Però ¿potser algú ho recorda? ¿Qui s’ha pres seriosament Courtney Love alguna vegada? Ara viu a Londres, i té una col·lecció de gossos Pomerània.

Però, deia, pot ser que recordin Andy Kaufman. El que potser no recordin és quin va ser el seu llibre favorit. És un llibre estrany, però és un dels meus preferits. Es titula The demon, i el seu autor és Hubert Selby Jr., més famós per ser l’autor de Last exit to Brooklyn y Rèquiem per un somni, i per haver viscut amb la seva mare fins a fer-se tan vell que, quan sortien al carrer, en comptes de mare i fill, semblaven un parell de germans. A The demon hi ha un oficinista perdut per complet en una vida que és pura repetició, i, per què no –donat el títol, que pel que sembla rendeix homenatge en molts sentits a The devil de Tolstoi–, infern, en què el pecat és l’única sortida –tota mena de pecats, imaginin i quedaran curts–.

Aventures amb secretàries al migdia

El llibre, que era la tercera novel·la de Selby Jr., és una col·lecció d’obsessions –no només les aventures amb secretàries al migdia, en qualsevol lloc i de qualsevol manera– entre les quals n’hi ha algunes aparentment innocents, o d’una crueltat ridícula, com l’intent d’escapar-se de la rutina del tal Harry White omplint l’apartament de plantes, i cuidar-les com si fossin nadons, amb una dedicació infinita, per després anar deixant-les morir sense més ni més, a mida que l’espiral –en què el lector es veu sumit d’una forma fascinant: la lectura és una experiència túnel– l’autodestrucció se l’emporta a qualsevol altra part una vegada més. Perquè White no pot escapar. Tampoc podia Kaufman, que va dir del llibre: "És un reflex exacte de la meva ment en poques paraules".

Bé. Existeix un gènere de novel·les d’oficina que podria considerar-se clàssic, en què un home –sempre blanc– de mitjana edat, fastiguejat per allò que considera una repetició maleïda –i aquí podríem situar el John Cheever en persona, i tots aquests homes amb cases als afores, adinerats i tranquils i familiars suburbis–, tracta d’escapar amb petits somnis, o bé, com en el cas de White, obsessions de diferent calat, que, en qualsevol cas, sempre tenen en comú les banyes. Perquè aquests tipus sempre es fixen en les secretàries, i les secretàries –que en aquests llibres existeixen únicament com a éssers infeliços a l’espera que algú els utilitzi– en ells, i jo em preguntava, ¿i què passa amb dels llibres d’aquestes secretàries?

Agnes Owens va néixer en un lloc anomenat Milngavie (Escòcia) el 1926. Va tenir infinitat de treballs –i cap va ser glamurós: netejadora, mecanògrafa, operària en una fàbrica–, set fills, dos marits, i una tardana carrera d’escriptora –per fi– i acaba d’arribar-nos una joia que li planta cara a El dimoni de Hubert Selby Jr. i tots els llibres escrits per tipus insatisfets. ¿El títol? A Working Mother . ¿La història? La de Betty, una dona que accepta un lloc com a secretària –d’un tal Robson, un senyor que ronda els 60–, i que, malgrat les indirectes del seu cap –a qui, d’altra banda, no dona la més mínima importància, en cap sentit–, i tot l’embolic de casa, ha decidit tenir una aventura amb el seu únic amic.

Notícies relacionades

Leiva assaboreix la seva sintonia amb BCN amb poder i himnes

Rosalía llueix la seva formació clàssica

L’únic amic del seu marit

Un amic que, per cert, també és l’únic amic del seu marit, Adam, un veterà de guerra que no fa més que queixar-se i que, en aquell moment, no té feina, i tampoc és que cuidi els nens. Qui sap què fa. El que és fascinant és la veu que Owens imprimeix en Betty: la d’una dona a qui no importa res, i que quan alguna cosa li agrada, l’agafa sense més ni més. Començant pel tal Brendan. Ni tan sols fa cas de les cartes (del tarot) que li tira la senyora Rossi, la noia de l’agència –la secretària en cap–, perquè ho té clar: el futur no existeix, només existeix el present. ¿I què vol fer amb el present? Oh, a baix el turment de Harry White, i amunt l’autèntic alliberament de Betty que, de passada, allibera totes les secretàries literàries de la seva condició de ser un instrument luxuriós.