10 estrelles pop que també han parlat amb Déu

1970

Cat Stevens / ‘Tea for the Tillerman’

Set anys abans que una onada providencial el salvés de morir ofegat a la costa de Malibu i propiciés una sonada conversió a l’islam i un canvi de nom, el cantautor londinenc va passar un any de convalescència a causa d’una tuberculosi que el va fer qüestionar-se el seu estil de vida i abraçar una nova espiritualitat. D’aquesta inquietud en van néixer discos com aquest, amb cançons que busquen la pau interior i la innocència perduda en un món frenètic. Paradoxalment, l’àlbum va catapultar el seu autor a un vertiginós estrellat planetari.

1970

George Harrison / ‘All things must pass’

Desconcertat pel pandemònium de la beatlemania, el més jove dels Fab Four va buscar refugi en l’hinduisme, el ioga i la meditació. També, uh, en l’LSD. Aquesta recerca espiritual des del si del grup més influent del món va redefinir el rol de l’estrella pop a Occident. La seva primera ofrena després de la dissolució dels Beatles va ser un monumental triple àlbum marcat per la devoció sincera (My sweet lord) en el qual l’ego de l’artista es dissol en el mantra, la melodia i una producció de Phil Spector d’allò més aparatosa.

1978

Patti Smith / ‘Easter’

La cantautora que el 1975 havia obert el seu primer elapé Horses amb la frase «Jesús va morir pels pecats d’algú però no pels meus», es va despenjar tres anys després amb un àlbum carregat de simbologia religiosa que incloïa referències no sarcàstiques al baptisme i la sang de Crist i un sentit recitat del Salm 23 («el Senyor és el meu pastor / no em manca res»). Entre un disc i un altre, Smith havia tingut un greu accident a l’escenari que va interpretar com la resposta divina als seus desafiaments punks.

1979

Bob Dylan / ‘Slow Train Coming’

La conversió religiosa més cèlebre de la història del rock: un Dylan en hores baixes que fa front a un recent divorci i a les pitjors crítiques de la seva carrera troba sobre l’escenari una creu de plata llançada per un espectador i reneix com a cristià. Per deixar-ne testimoni, grava un àlbum (el primer d’una trilogia) en el qual, entre guitarres i gòspel, predica l’arribada del «tren lent» de la salvació. «Néixer de nou és difícil», va confessar Dylan el 1980 a un entrevistador. Tampoc va ser fàcil per als teus fans, Bob.

1980

Bob Marley & The Wailers / ‘Uprising’

A l’últim disc d’estudi que va gravar, Marley es va embarcar en una joiosa exploració de les doctrines del moviment rastafaris que havia abraçat als anys 60. Cançons com Could you be loved o la captivadora Redemption song semblaven posar un imbatible colofó a un llarg viatge espiritual que, no obstant, encara havia de proporcionar un inesperat últim capítol: sis mesos abans de morir de càncer als 36 anys, el cantant jamaicà es va convertir al cristianisme en el si de l’Església Ortodoxa Etíop.

1998

Madonna / ‘Ray of Light’

Començant pel seu nom mateix, Madonna ha sigut probablement l’artista que amb més eficàcia ha integrat la imatgeria de les diferents tradicions religioses a la música pop. Nou anys després d’haver-se guanyat una condemna del Vaticà per escenificar una trobada íntima amb un sant al videoclip de Like a prayer, l’artista va entregar el seu elapé més profund i introspectiu, brillant reflex d’un despertar espiritual que bevia tant de l’educació catòlica com de l’acostament al misticisme oriental, el budisme i la càbala.

1998

Lauryn Hill / ‘The miseducation of Lauryn Hill’

La història de la música soul pot descriure’s com una llarga travessia de l’església al club nocturn, amb un trajecte de tornada en no pocs casos. En aquesta tradició s’inscriu el disc que va convertir la cantant de The Fugees en una estrella per dret propi, un contundent manifest personal en el qual la fe religiosa i el diàleg amb Déu no són una marca de submissió sinó, ben contràriament, les eines d’alliberament que permeten a l’artista tallar llaços amb un passat nociu i poder afirmar-se com una dona independent.

2001

Prince / ‘The Rainbow Children’

La idea del sexe com a via de connexió amb la divinitat ja era present a tota l’obra de Prince des dels seus inicis. Però a l’arribar a l’àlbum número 24, aquest diàleg entre erotisme i religió va adquirir una nova naturalesa després que, sota la influència del seu amic Larry Graham (baixista de Sly & The Family Stone), Prince Rogers Nelson fitxés pels Testimonis de Jehová; una conversió que es va traduir en un torrent de jazz-funk espiritual en què l’amor i la fe són els pilars que sostenen l’arquitectura de l’univers.

2004

Juan Luis Guerra 4.40 / ‘Para ti’

¿És possible ballar batxata i lloar el Senyor alhora? L’autor de La bilirrubina ho té clar. Després de trobar en la fe evangèlica la sortida a una profunda crisi espiritual, Guerra va concloure que, en la seva condició de músic dominicà, la manera més genuïna de servir Déu era a través del merengue i al seu novè àlbum d’estudi va barrejar ritmes caribenys i versicles bíblics per crear una mena de gòspel tropical en el qual el fervor religiós s’expressa tant amb la paraula com amb els malucs.

2004

Notícies relacionades

Leiva assaboreix la seva sintonia amb BCN amb poder i himnes

Rosalía llueix la seva formació clàssica

Kanye West / ‘The College Dropout’

«Vull parlar amb Déu, però tinc por perquè no hem parlat des de ja fa molt temps». Als 27 anys, el raper de Chicago va debutar amb un àlbum gravat mentre es recuperava d’un accident de cotxe en el qual va introduir assumptes com la redempció cristiana i l’espiritualitat urbana en el hip-hop mainstream. En els anys següents, un West cada vegada més extraviat va passar de buscar el camí de Déu a erigir-se ell mateix en una figura messiànica l’herètic discurs del qual barrejava el missatge de Crist amb l’obsessió per la roba.