Rosalía descobreix la seva catedral

Sexo, violencia y llantas.

Un piano clàssic obre el disc per introduir-nos un dilema i acostar-nos a la frontera entre el terreny terrenal i l’espiritual. "Quién pudiera vivir entre los dos; primero amaré el mundo y luego amaré a Dios". En el primer, diu, "sexe, violència i llantes". En el segon, esclats, coloms i santes. En el camí fins aquesta segona realitat estableix el seu tàndem de composició i producció amb els seus dos còmplices centrals de l’àlbum, Dylan Wiggins i Noah Goldstein, que ja van ser partícips del Motomami.

Reliquia.

La textura frondosa aportada per la London Symphony Orchestra va cobrant forma a mesura que Rosalía repassa el camí vital recorregut i el que ha perdut viatjant pel món. Mirant als seus orígens, apunta: "Crecí y el descaro lo aprendí por ahí por Barcelona". I afegeix: "Perdí mi lengua en París, mi tiempo en L. A.", "un mal amor en Madrid"... La relíquia és el seu cor, la seva puresa i la seva innocència, que entrega, sense condicions. "No soy una santa pero estoy blessed", canta. Els cors de l’Orfeó Català i l’Escolania de Montserrat s’endinsen en l’aura celestial de la cançó, que al final es veu violentament fracturada per un arranjament electrònic glitch de signe caòtic. Participa en la composició Guy-Manuel de Homem-Christo, de Daft Punk.

Divinize.

Rosalía canta en català (sis anys després de Milionària) i es posa bíblica parlant-nos de "la poma, que està prohibida" i apuntant que, per salvar-te, has de mirar-la "sense mossegar". La tornada, afilada i persistent, és en anglès. "A través del meu cos pots veure la llum", repeteix sobre una poderosa dinàmica de cordes i greus electrònics en la qual ha pres part, en les mescles, Nigel Godrich, productor reconegut pels seus treballs amb Radiohead, com el clàssic OK Computer (1997).

Porcelana.

Contrastos aguts, amb violins esvelts i engranatges sinistres, i Rosalía, cantant en llatí ("jo soc la veu del món") i en japonès ("renunciaré a la meva bellesa abans que l’arruïnis"). Una peça convulsa, amb un moment disruptiu de piano i una veu masculina sense acreditar, apuntant a un clímax en el qual els cors angelicals se solapen amb un picament de mans flamenc. Carter Lang, productor de SZA, figura entre els set coautors del tema.

Mio Cristo piange diamanti.

La Rosalía poliglota fa un altre pas en aquesta peça cantada íntegrament en italià. Una cançó hipersensible en la qual es dirigeix a la figura divina: "Ets l’huracà més bonic que mai hàgim vist", comença, i en la tornada afirma: "El meu Crist plora diamant". El piano dona pas a la dinàmica orquestral a mesura que Rosalía va forçant la seva veu i arribant, en el clímax, a aguts vertiginosos.

Berghain.

El primer senzill de Lux, que tant ens va sorprendre, amb l’eixordadora entrada i la proposta lírica i orquestral. Una Rosalía torturada i minimitzada ("solo soy un terrón de azúcar"), amb tots aquests pensaments intrusius, salvada per una divinitat que té la veu de Björk, però més tard enfosquida per un diabòlic Yves Tumor i el seu insistent I’ll fuck you til’ you love me! [et cardaré fins que m’estimis]".

La perla.

Després de tanta tensió i solemnitat, és refrescant aquest trencador vals carregat de punyalades cap a un amor passat, "rompecorazones nacional" "red flag andante" i altres delicadeses. Per cantar-li les quaranta, amb tanta ràbia com humor, Rosalía suma forces amb les veus de la seva germana, Pili Vila, i els seus amics Albert Cusell i la fotògrafa i cineasta Carlota Guerrero, així com del grup de música regional mexicana Yahritza y su esencia. Una cançó plena de subtext que convida a l’especulació sobre la identitat real de la tal "perla".

Mundo nuevo.

Si algú ho dubtava, el flamenc es filtra també en Lux. I amb força, a través de la cita a Quisiera yo renegar, peça tradicional associada a La Niña de los Peines, que Rosalía transforma en cant d’anhel per "un món nou" en què pugui trobar "més veritat".

De madrugá.

El fil flamenc continua estant present en aquesta peça d’atmosfera tensa, una de les més antigues de l’àlbum, que Rosalía ja interpretava en la gira del 2018-19 i en la composició del qual figuren El Guincho (mà dreta a El mal querer) i Pharrell Williams. Peça molt breu (1’ 44’’) i vibrant, en què cola un vers en ucraïnès: "No busco venjança / La venjança em busca a mi".

Dios es un stalker.

Rosalía modula la seva veu, s’adapta al ritme galopant marcat per una cosa semblant a un contrabaix i s’adreça al seu alt interlocutor intercanviant el paper que sol assumir en la vida terrenal: "Detrás de ti voy, yo que siempre espero que vengan a mí". Tornada que enganxa, puntejada per picaments de mans flamencs i un salt de tonalitat final reforçat per l’orquestra.

La yugular.

Comença amb uns pensaments dolorosos ("¿Cuántas peleas recuerdan las líneas de mis manos?") i incorpora girs d’orquestra oriental, incloent-hi una estrofa en àrab: "Per tu destrossaria els cels / Per tu, demoliria l’infern". Vertiginosa seqüència poètica en el tram final: "Yo quepo en un haiku y un haiku ocupa un país, un país cabe en una astilla". Acaba amb un àudio de Patti Smith que està pres d’una entrevista del 1976 en la qual parlava de la cançó Break on through (to the other side), de The Doors.

Focu ‘ranni.

Una de les tres cançons no incloses en la versió de l’àlbum per a les plataformes de streaming, només disponible en formats físics. Producció de tonalitats còsmiques i exòtiques, un altre joc d’extrems entre l’orquestra i l’electrònica, en el qual Rosalía al·ludeix al seu casament trencant tot idealisme: "Quería ir de blanco y fui de violeta", "ya nadie tirará arroz al cielo". Uns picaments de mans condueixen aquesta brillant peça en la qual l’artista es mostra en pau i es reivindica lliure ("no seré tu mitad, nunca de tu propiedad, seré mía y de mi libertad"). I més idiomes: aquí toca el sicilià.

Sauvignon blanc

Veu i piano en aquesta cançó en què Rosalía es desposseeix de tot el material ("no quiero perlas ni caviar"), ja que només necessita l’amor diví. Una peça de delicat crescendo en què insisteix en una idea que repeteix tot el disc, la d’un Déu amb un "meu" davant, fent-lo seu i donant entendre que cada un pot trobar la fe on vulgui. Forma part de l’autoria The Dream, estret còmplice de Beyoncé.

Jeanne.

Cançó inspirada en Joana d’Arc, una de les santes que homenatja aquest àlbum, en la qual combina el castellà amb el francès, i en la qual participa com a coautora Charlotte Gainsbourg. "No hay manera mejor de amar que aniquilarse", anuncia, i es projecta cap al futur, ben conscient que "la vida es breve", preparada per acomiadar-se i després tornar. "No seré home, tampoc una dona".

Novia robot.

Un altre gir: una divertida i angulosa peça que comença amb un speech teatral i irònic sobre una suposada empresa de nòvies "hechas para el placer del sexo opuesto". Hi ha acompanyament simfònic, però també beats electrònics en aquesta cançó que celebra haver-se alliberat del pes de les nòvies robot. Tema, per cert, amb menció a la tradwife RoRo, aquesta influencer sempre disposada a cuinar per al seu nòvio els plats més alambinats en un tres i no res.

La rumba del perdón.

Rosalía, en una rumba de forts ecos flamencs, per reconciliar-se amb ella (els que enyorin el seu perfil més arrelat) i per celebrar, amb les seves guitarres espanyoles, uns enganxosos "nainonainonás" i uns cors que diuen "toíto te lo perdono". Estrella Morente i Sílvia Pérez Cruz, dues veus d’altura, l’acompanyen..

Memória.

Després de la festa, el recolliment, apuntant cap a un clímax místic en el qual Rosalía elegeix l’ingredient del sentiment fadista. Rosalía ho comparteix amb la cantant portuguesa Carminho, cantant totes dues en aquest idioma i imprimint una melancòlica severitat. "¿Encara em recordes?", es pregunta. La peça escala en el trajecte final, en el qual Rosalía arriba a empetitir-se davant el seu partenaire, afavorint l’emoció. És l’únic text de l’àlbum que no firma Rosalía a soles, sinó a mitges amb Carminho.

Notícies relacionades

El triomf del ‘total black’

Sense veu ni paraules

Magnolias.

Un gran final, interiorista i purificador, com ho va ser Sakura a Motomami. Amb aromes funeràries (taüt i tot) i vistes al renaixement espiritual. L’Escolania de Montserrat i el Cor de Cambra de l’Orfeó Català, en castellà, l’acompanyen en aquesta cerimònia delicada i sobrenatural, diàleg directe amb la transcendència. "Dios desciende y yo asciendo. Nos encontramos en el medio", diu, i acaba mirant a la volta celeste: "Yo, que vengo de las estrellas/ Hoy, me convierto en polv/Pa’ volver con ellas".