Contra el periodisme

Que el periodisme no està en el seu millor moment no és cap novetat. És la inexorable conseqüència agreujada per la digitalització d’aquella advertència feta per Ryszard Kapuscinski: quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important.

Aquesta situació contrasta amb la necessitat àmpliament reclamada de més i millor periodisme per frenar el populisme que ens envaeix. Però passa que la credibilitat dels mitjans ha anat caient a la mateixa velocitat que ho feia la confiança en tot el que envolta la política, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Probablement, per la relació d’excessiva dependència mútua però també perquè la delerosa recerca d’immediatesa ha portat a una celeritat que nega al periodisme fins i tot la categoria de literatura amb pressa.

Que les noves tecnologies i els prolegòmens de la intel·ligència artificial converteixen l’actualitat en una cosa cada vegada més complexa i relliscosa és una altra evidència. Potser per això la majoria de joves admeten "evitar deliberadament estar exposats a les notícies". Les causes del rebuig s’atribueixen a la saturació informativa, a l’estrès davant el que és negatiu i a una inferior importància social. Ho compensen amb més seguiment de tiktokers i influencers, que s’escuden en un concepte mal entès de llibertat sense intermediaris per ampliar l’última ocurrència a les xarxes. Siguin dietes o migrants. Així es contagien de les veritats alternatives de Donald Trump, que ho són perquè no passen cap filtre. El problema és que perseguint emocions neguen la raó que avalen les dades. L’estómac s’imposa al cervell.

Amb tot això sobre la taula, aquest cap de setmana se celebra el VII Congrés de Periodistes de Catalunya. Coincideix amb el judici contra el fiscal general de l’Estat que, d’alguna manera, ho és també sobre les bones i males pràctiques informatives. Ja han declarat 6 dels 12 cronistes citats, al testimoni dels quals l’instructor no sempre es va voler atenir. Fos per recel, per prejudici o per no desviar-se del seu objectiu: elevar a crisi institucional històrica un cas corrent de frau fiscal reconegut per un ciutadà especulador, a qui la seva companya sentimental va convertir en presumpta víctima política. Una maquinació orquestrada per Miguel Ángel Rodríguez Bajón (MAR, Valladolid, 21 de gener de 1964).

Mentida

Notícies relacionades

Leiva assaboreix la seva sintonia amb BCN amb poder i himnes

Rosalía llueix la seva formació clàssica

El director de gabinet d’Isabel Díaz Ayuso ja va admetre la seva mentida en la seva primera declaració judicial i el PP el va avalar, ressaltant que mentir no és delicte. Un detall de per on van les coses i com es justifiquen quan n’agafen un dels propis. Però, al Suprem, MAR ha anat més enllà. Definint-se com a periodista que treballa en política ha debilitat encara més aquest ofici perquè no és el de "notari que necessiti una compulsa", va dir. Rodríguez ha reconegut que va llançar el seu envit a través d’"un missatge que no es recolzava en cap font". Però va aconseguir que circulés la fal·làcia que era Hisenda la que oferia un acord a Alberto González Amador que, a última hora, va retirar "per ordres de dalt". I si va passar va ser perquè alguns periodistes ho van convertir en consigna.

A banda de rectificar José María García, que assimilava periodista a notari de l’actualitat, Miguel Ángel Rodríguez també ha negat Kapuscinski, per a qui el periodista havia de ser una bona persona.