Acudit còsmic estirat fins a trencar-se

El projecte cinematogràfic de Bruno Dumont ha transitat per un impredictible camí entre els seus primers llargmetratges, molt ombrívols i severs, i la successió de musicals impossibles i comèdies llunàtiques que ha estrenat l’última dècada. A hores d’ara, doncs, és fascinant descobrir cada nova addició a la seva filmografia, però el cas és que la seva nova pel·lícula descansa sobre una única ocurrència de molt més pes del que el film mateix, malgrat la brillantor, és capaç de suportar.

Tal com exposa l’obra prèvia del francès, El imperio planteja la col·lisió entre el portent i la mundanitat, en aquest cas contemplant dues potències alienígenes enemigues que trien un poblet pesquer de Normandia per dirimir el domini de l’univers i que, per fer-ho, envaeixen els cossos dels veïns. Mentre utilitza aquesta premissa per proposar una al·legoria orgullosament idiota sobre el nostre potencial per fer tant el bé com el mal, la pel·lícula mostra ben poc interès en la més bàsica lògica narrativa i molt afany a omplir el metratge de forces demoníaques, masses negres d’ectoplasma, intrèpides referències a Dalí i altres excentricitats. Després de sorprendre’ns amb un esbojarrat dispositiu narratiu, però, no triga gaire estona a deixar clar que no pot ferir-nos tampoc gaire més.

Notícies relacionades

Joaquina enamora als Secret Shows de Les Nits Occident

Sílvia Pérez Cruz, en negre, blanc i vermell en la vibrant estrena d’‘Oral abisal’

‘El imperio’

Bruno Dumont (Estrena: 7/11/2025)