Isabella Hammad, escriptora: «La resistència palestina no s’aturarà mai»

¿Creu que la novel·la pot ajudar a comprendre millor la situació fracturada de la societat palestina davant Israel?

Escric en anglès, sé que tinc un públic internacional i soc conscient que l’obra pot fer la realitat palestina més o menys accessible. També sé que des que va començar el genocidi a Gaza moltes persones han llegit l’obra per entendre millor què està passant. I tot i que no sigui el motiu perquè vaig escriure aquesta novel·la, entenc que ho facin i em satisfà que ajudi la gent a desxifrar la història de l’opressió palestina en mans de l’Estat israelià, que es va traduir en els atemptats del 7 d’octubre del 2023. El genocidi no deixa de ser una eina més del projecte opressiu del sionisme.

Si hagués escrit la novel·la posteriorment a aquesta data, ¿hauria sigut un llibre diferent?

El genocidi de Gaza és tan brutal que no m’imagino podent-ne escriure una ficció.

Es fa estrany poder pensar ara en palestins interpretant Shakespeare, però paral·lelament, tenim també molt desconeixement de la cultura palestina.

Això és perquè el sionisme s’ha apropiat del relat. La majoria d’israelians són de procedència i idiomes europeus i això els ha ajudat a difondre el seu relat. En correspondència, hi ha molt poca traducció de l’àrab.

En aquesta ignorància se’ns escapen molts detalls interessants, com per exemple que no tots els palestins són musulmans. Hi ha una important comunitat cristiana com la de la protagonista.

El teixit palestí sempre ha sigut multireligiós i la convivència ha sigut bona. Avui dia hi ha menys cristians palestins perquè molts d’ells eren de classe alta i han tingut més facilitats per emigrar, però sí, encara són una realitat.

¿Quina metàfora inclou el fantasma del pare de Hamlet?

Hi ha molts fantasmes a la novel·la perquè els personatges es veuen turmentats pel passat de les generacions anteriors. També hi ha el fantasma de la lluita palestina, que porta gairebé 80 anys.

Imagino que la guerra ha hagut d’arrasar totes les activitats culturals en terres palestines.

Al camp de refugiats de Jenín, a Cisjordània, opera una iniciativa de teatre social, però els soldats israelians han detingut diversos directors d’escena, així com actrius i actors. A Gaza, directament han destruït totes les institucions culturals. Un amic meu tenia una galeria d’art preciosa i l’han enderrocat amb excavadores. Israel veu la cultura com una cosa perillosa. El que predomina a la resta de Palestina és una sensació de dol i així es fa molt difícil poder viure d’una manera normal.

Fa uns mesos va aparèixer el seu assaig Recognizing the Stranger (Reconèixer l’altre) que parteix d’una conferència en memòria d’Edward W. Said, referent fonamental de la cultura palestina. La va dictar vostè a la Universitat de Colúmbia, un focus de resistència davant la política d’Israel.

És important distingir entre els estudiants que es van manifestar i l’administració universitària que va trucar a la Guàrdia Nacional, que va agredir i va arrestar violentament la protesta i es va confabular amb el Govern nord-americà per reprimir i oprimir els estudiants. A Mahmoud Khalil, un estudiant amb residència permanent als Estats Units, l’estan intentant deportar mentre la universitat es manté envoltada per un servei de seguretat privada.

¿Quin futur veu en el pla impulsat per Trump per a Palestina?

És un pla secret, desconegut, de què cal desconfiar. Està entrant molt poca ajuda humanitària i només dimecres passat Netanyahu va ordenar diversos atacs punitius contra Gaza i va matar un centenar de persones. No estic segura que aquest alto el foc pugui declarar-se vigent durant molt més temps. En el pla no s’ha debatut la rendició de comptes dels genocides i tampoc l’autodeterminació de Palestina, amb la qual cosa jo no sé de quina pau em parlen. Així que tot apunta que, en el futur, Palestina tornarà a estar com abans, però pitjor.

Notícies relacionades

Nelson Valente crea una comèdia per a les T de Teatre

Els nous anhels de Júlia Colom

Imaginem una situació en què en l’equació ja no hi hagi ni Netanyahu ni Hamàs. ¿No hi podria haver una sortida?

És que la resistència palestina mai s’aturarà fins que hi hagi autodeterminació. Si no hi ha Hamàs, hi haurà altres moviments de lluita per la llibertat. És una voluntat humana natural, a més d’un dret contingut en la llei internacional. Estem en una situació d’ocupació militar il·legal. Crec que culpar a Netanyahu és també una manera d’evitar parlar d’aquest genocidi com una continuació de les operacions del sionisme des que es va inventar. Els primers presidents d’Israel van pertànyer al sionisme revisionista de Jabotinski, una forma de sionisme racista i violent que té per objectiu una neteja ètnica. Si desapareix Netanyahu, hi haurà una cua de Netanyahus encara pitjors que el substituiran.