‘Leo & Leo’, comèdia per a romàntics

Madrid. Una cantant d’èxit posa en pausa el seu grup perquè no troba la inspiració per escriure noves cançons. Podria seguir per inèrcia però sent que sense res nou per explicar seguir endavant no té sentit. Des de l’altra punta del món, als Estats Units, un vell amic, cantautor, li presta les seves cançons. Són bones. Càlides, un punt agredolces. ¿Fem un disc junts? Fan un disc junts. Les cançons d’ell, la veu d’ella, alguna peça nova escrita a mitges i a distància. En l’última escena se’ls veu a l’escenari, feliços, còmplices, acompanyats per tres nois francesos maquíssims que toquen molt bé. Tothom somriu. Entre el públic hi ha amics que aplaudeixen de cor, perquè no es tracta només de música. Són més coses. És també celebrar la il·lusió, saber que mai és tard. Recordar que quan ho necessites, els amics hi són. Crèdits, sona música bonica.

El concert de Leonor Watling i Leo Sidran al Conservatori del Liceu, presentant el seu primer disc junts al Festival de Jazz de Barcelona, va tenir un aire de comèdia romàntica de les que acaben bé. Sidran, cantautor nord-americà amb pedigrí, i Watling, que va aparcar dos anys el seu projecte musical Marlango, feien realitat una il·lusió. Leo & Leo és el disc que ha retornat a Leonor Watling el seu propòsit com a cantant, i és també una oportunitat per a Sidran: amb la tirada popular de Watling, les seves cançons potser poden arribar a un públic més ampli. No seria tan estrany. Són cançons reconfortants, gairebé sempre mitjos temps que donen voltes a l’amor i el desamor, vestides amb vestit clàssic. Pop d’abans, aires de blues i jazz. "Som tan old school que ja som avantguarda", resumia en un perfecte castellà Leo Sidran. I ho rematava Leonor Watling amb una reivindicació de les coses d’abans, com "els petons", per donar l’entrada a una cançó que diu que "nobody kisses anymore". La comèdia romàntica té aquestes coses.

A ningú se li escapa que l’estrella és Watling, però Leo & Leo volen ser una associació entre iguals i s’esforcen per posar el focus en aquest vincle. Sidran, guitarrista molt complet i pianista amb ganxo, va cantar tant com Watling, i a l’explicar el què i per què de cada cançó, la cantant i actriu s’assegurava de donar sempre un petit paper al seu company. Sidran va demostrar ofici, Watling va cantar amb entusiasme, el trio The Groovy French Band va sonar eficaç i a lloc, i els vents convidats van donar un punt extra de caliu. Es palpava complicitat, l’emoció dels moments que se saben especials i també serrells per polir: cantar amb un faristol per poder fer una ullada a les lletres la nit de l’estrena semblaria imperdonable, però Watling ho va capgirar amb molt ofici i ho va convertir en un gest encantador.

Leonor Watling & Leo Sidran

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

Conservatori del Liceu

30/10/2025