Jean-Pierre i Luc Dardenne, cineastes: "La classe treballadora té la síndrome d’Estocolm"

¿Per què són la maternitat i la infància assumptes tan recurrents en el seu cine?

L.D.: Són uns conceptes que solen anar de la mà, ¿no és així? En qualsevol cas, és cert que a les nostres pel·lícules hem parlat molt de la infància, però aquesta és la primera que centrem en el món dels nadons.

J.P.D.: En part, acostumem a contemplar la realitat a través dels ulls dels nens perquè ells són els més febles de la societat, els més exclosos i explotats. I el patiment d’un nen és intolerable es miri com es miri, aquesta veritat no admet matisos ni diferències ideològiques.

¿En què s’inspiren el grapat d’històries que componen Recién nacidas?

J.P.D.: La nostra intenció inicial va ser explicar una única història centrada en una mare adolescent que no sent res pel seu nadó. No obstant, al visitar diverses llars d’acollida per a noies en aquesta situació a fi de documentar-nos, els nostres ulls es van obrir tant a sentiments com la soledat, la desesperació i el desemparament com a actituds de sororitat, col·laboració i suport mutu. Ens vam adonar que aquests refugis ens estaven demanant que expliquéssim la seva realitat.

És una de les seves pel·lícules més lluminoses i optimistes...

L.D.: Sí. Planteja unes situacions de pobresa, d’abandonament, d’addicció i d’abusos, però manté un to esperançador. Des del principi vam voler assegurar-nos que cada personatge fos capaç de trobar un camí a través del qual millorar les seves condicions de vida.

J.P.D.: I ens va semblar necessari prestar atenció a la inestimable ajuda que aquestes joves reben dels professionals que treballen en aquests centres d’acollida, i que els ofereixen un suport no només logístic sinó també psicològic i emocional. Les instrueixen sobre com banyar el nadó, com vestir-lo, com donar-li el pit, com calmar-lo quan plora o sent dolor i com mantenir-se fortes mentre fan tot això. Literalment, les ensenyen a ser mares.

¿Pot entendre’s el retrat que Recién nacidas porta a terme d’aquests centres com una reivindicació d’un tipus d’assistència social cada cop més amenaçada al món?

L.D.: Per dir la veritat, aquesta no va ser la nostra intenció primordial al fer la pel·lícula. El nostre cine sempre parteix de la voluntat d’acostar-nos a perfils de personatges que acostumen a ser ignorats per la societat i fer justícia a la seva existència. Encara que, per descomptat, fer això inevitablement comporta una presa de postura que sens dubte és política.

J.P.D.: És obvi que la pel·lícula reflecteix la nostra opinió sobre el progressiu desmantellament a tot arreu del sistema d’ajudes i de serveis públics. Una societat no pot considerar-se com a tal si no garanteix l’accés de la gent a la sanitat i a l’educació, i si en comptes de treballar pel bé comú es manté al servei del sistema capitalista.

¿Per què pensen que, en línies generals, la destrucció de l’Estat del benestar s’està assumint en l’actualitat amb tanta naturalitat?

J.P.D.: La classe treballadora pateix de la síndrome d’Estocolm. Necessiten la protecció de l’Estat, però estan disposats a anar en contra dels seus propis interessos per mirar d’afavorir els d’aquells que advoquen per eliminar l’Estat. I, per molt esbojarrat que sembli, té una explicació. Al cap i a la fi, qui ara encapçala el sentiment de rebel·lió contra l’elit que sempre va definir el moviment obrer és l’extrema dreta. I no apel·la a la solidaritat, sinó a l’odi.

L.D.: La classe treballadora se sent enganyada i menyspreada pels líders polítics que els van prometre el progrés, i han trobat en l’odi una manera de protestar contra tot això. Sobre el paper, aquest tipus de discursos basats en la intolerància i la mentida no haurien de tenir cabuda en les societats modernes i suposadament democràtiques, però el seu triomf no sorgeix del no-res.

Notícies relacionades

Intriga amb rerefons social i polític

Versions gamberres

Per la seva manera de contemplar els marginats de la societat, vostès es compten entre els cineastes més influents de les últimes tres dècades, però ¿quines dirien que van ser les fonts d’inspiració del seu mètode de treball?

L.D.: Quan érem nens, el nostre pare pertanyia a un moviment social cristià i a través d’aquest ajudava els pobres del nostre poble i de localitats pròximes, i la meva mare també era una dona extremadament generosa. Recordo que, a l’hora de menjar, a la taula sempre hi havia lloc per a qualsevol veí que tingués gana, i en més d’una ocasió vam acollir durant dies nens del barri procedents de famílies necessitades. La nostra manera de contemplar el món és conseqüència directa de l’educació que rebem.