Slimani i l’ànima del Marroc

El pare de Slimani és marroquí i va treballar com a banquer, i la seva mare, mig alsaciana mig marroquina, era metge. Són les mateixes professions que tenen els protagonistes de M’emportaré el foc (Angle Editorial), el llibre que tanca la saga i que aquesta vegada se centra en la tercera generació, la Mia i la Inès, les filles del matrimoni dels Belhach: nascudes als 80, llestes, guapes, molt espavilades i amb ganes d’apropiar-se d’un futur que el seu país no sembla disposat a concedir-los.

La trilogia de Slimani, un ambiciós fresc del Marroc de l’últim segle, es tanca amb l’entrada en el nou mil·lenni i suposa el colofó a un projecte colossal que explora les cicatrius invisibles de la colonització i l’emancipació de la dona. I és que el descobriment més important que ha fet Slimani escrivint El país dels altres, confessa, és adonar-se de fins a quin punt no tenia ni idea del que va ser la colonització del Marroc.

"De jove no vaig estudiar mai això a l’escola. Era un tabú, un secret". Slimani creu que, durant dècades, el Marroc ha tingut una visió "ingènua" del seu procés colonial. "La gent solia dir: “Sí, vam ser colonitzats, però va ser una colonització suau i no va passar res”. A ningú li agradava parlar de la humiliació, de la violència ni de totes les dificultats que van venir després.

M’emportaré el foc arrenca a la dècada dels 80. Hassan II està en el poder. El país està pendent de la Copa d’Àfrica que enfrontarà la selecció marroquina, els Lleons de l’Atles, contra l’algeriana, les Guineus del Desert. Malgrat les penúries econòmiques i la paràlisi del país, tots, grans i petits, senten una estranya fascinació per França i Occident. Comencen a notar-se els aires de ruptura que a finals de la dècada acabaran provocant una onada de llibertat al bloc soviètic. Les parabòliques inunden les teulades de Casablanca, Rabat i totes les ciutats importants. Els marroquins veuen la caiguda del mur de Berlín per la tele i pensen: "¿Per què aquí no passa mai res?".

Aquesta sensació, la de viure a la perifèria del món, ¿és la mateixa avui? Qualsevol ho diria veient les protestes que les últimes setmanes s’han estès pel país, protagonitzades per joves farts del Govern. "Per a un jove marroquí, sortir del país és gairebé impossible. Se senten atrapats", assenyala Slimani. "I després hi ha la sensació de no tenir l’esperança d’una bona feina ni d’una vida millor que la dels seus pares. Molts joves senten que viuen en una mena de perifèria, en un país que pateix una enorme desigualtat", afegeix.

Cultura ‘queer’

Slimani reconeix que al Marroc han canviat molt les coses en els últims 15 anys. El país ha experimentat un veritable desenvolupament econòmic, però el problema és que només beneficia una minoria, gairebé sempre pròxima al rei, davant una gran majoria ensorrada en la pobresa i en l’analfabetisme. "Construïm grans coses, però no tenim personal per als hospitals perquè no tenim una bona educació. Ni prou personal per a la justícia. Aquest és el gran problema. El capital humà hauria de ser el primer en què invertim", apunta.

Notícies relacionades

Música "fora de moda"

Fer un reset en la indústria tèxtil des de Sarrià

Una de les parts més emocionants de M’emportaré el foc és la relació que hi ha entre les germanes Mia i Inès des de petites. La Mia és lesbiana. Slimani recorda que, no per casualitat, gairebé tots els seus amics eren gais d’adolescents. "La cultura queer va ser molt important per a mi. Com a dona al Marroc dels 80, vaig trobar en aquesta cultura una cosa amb la qual m’identificava. Per a nosaltres, era impossible sentir desig o simplement caminar pel carrer amb la teva parella. Així que sempre em vaig sentir molt unida a la gent gai i sentia que, com a dona, eren els únics que podien entendre’m, comprendre la ràbia i el desig que sentia dins meu", explica.

La immigració travessa les tres generacions dels Belhach. Però l’exili de M’emportaré el foc no és només geogràfic; és també psicològic. "Crec que hi ha molta gent a qui li costa trobar el seu lloc a la vida. Volem pertànyer a un grup i aquest grup no ens vol. Volem formar una família i no ho aconseguim. És molt difícil construir relacions amb els altres", indica Slimani. "Tota la meva feina gira al voltant d’això. ¿Podem pertànyer i, alhora, mantenir certa individualitat? Per a les dones encara és pitjor, perquè culturalment estem arrelades a la idea que necessitem formar part d’una família, sacrificar-nos pels altres. La idea d’una dona marginada, sola, sempre espanta".