Hammer, terror en tecnicolor

"L’època d’esplendor del cine de terror de la Hammer és un capítol meravellós de la història del cine que va obrir les portes a moltes de les coses que han vingut després", assegura el director i productor britànic Benjamin Field, autor del formidable documental Hammer. Herois, llegendes i monstres, que demà, coincidint amb la festivitat pagana de Halloween, arriba a la plataforma Filmin després d’haver-se presentat en l’última edició del festival de Sitges. "El seu èxit –diu– va ser el resultat d’un perfecte equilibri entre sentit comercial i visió creativa".

Barat i ràpid

Amb narració de Charles Dance (Tywin Lannister a Joc de trons) i la participació, entre d’altres, de directors que es declaren amants i deutors del cine de la Hammer com Tim Burton, John Carpenter, Joe Dante i John Landis, la pel·lícula repassa la història de la companyia des que el 1935 l’espanyol Enrique Carreras es va associar amb el còmic i empresari William Hinds per distribuir pel·lícules per nodrir la programació dels cines que Carreras regentava al barri londinenc de Hammersmith (el nom ve d’aquí). Van ser els fills dels fundadors, James Carreras i Anthony Hinds, els que van redefinir l’empresa com una productora especialitzada a facturar films barats i rodats en poc temps i els que, el 1955, amb una exitosa adaptació al cine de la sèrie de la BBC L’experiment del Dr. Quatermass, van conduir la Hammer al terreny de la ciència-ficció i el terror.

El moment decisiu va arribar un parell d’anys més tard, quan els dos productors van decidir aconseguir els drets cinematogràfics de Frankenstein, fins aleshores en poder de la Universal, i rodar la seva pròpia versió, amb una novetat que ho canviaria tot i per sempre: contravenint la fixadíssima creença que el terror s’havia de mostrar a la pantalla en blanc i negre, la pel·lícula seria en color.

L’estrena de La maledicció de Frankenstein (1957) va provocar una autèntica commoció als dos costats de l’Atlàntic i va consolidar l’equip que durant els anys següents constituiria el nucli artístic de la Hammer: un grup encapçalat pel director Terence Fisher, els actors Peter Cushing i Christopher Lee, el guionista Jimmy Sangster (que presumia d’haver escrit el guió de La maledicció de Frankenstein sense haver llegit la novel·la de Mary W. Shelley), el compositor James Bernard, el director de fotografia Jack Asher i el maquillador Phil Leakey.

"Per descomptat, l’ús pioner del color va representar una gran revolució, però a part d’això hi havia moltes coses més –assenyala Benjamin Field–. No es van limitar a agafar el Frankenstein de la Universal i fer-lo en color, sinó que a més van pensar molt bé com treure profit d’aquesta innovació amb un treball veritablement col·lectiu. I ho van fer una vegada i una altra. Mentre aquest grup es va mantenir unit, les pel·lícules de la Hammer van definir el futur del cine de terror".

Un vampir sexual

Els mateixos noms apareixen en els crèdits del següent gran boom de la companyia. Mentre preparava de pressa i corrents una continuació de La maledicció de Frankenstein per capitalitzar l’èxit del film, la productora va treure de la cripta un altre dels monstres llegendaris de la Universal, el comte Dràcula, i li va aplicar alguna cosa més que un bany de tecnicolor. A Drácula (1958), el vampir transsilvà, interpretat per l’imponent Christopher Lee (que va cobrar encara no 750 lliures per aquesta feina), va adoptar per primera vegada els ullals afilats i va convertir la transfusió de sang via mossegada en un acte inequívocament sexual. Més que un fenomen de taquilla, allò va ser una revolució cultural. I el primer capítol de la llarga guerra que va enfrontar la factoria londinenca amb la censura de l’època.

Amb Drácula va començar el regnat de la Hammer, que, seguint la pauta de persecució del màxim benefici imposada per James Carreras, es va dedicar durant la dècada següent a inundar el mercat amb seqüeles dels seus grans èxits (vuit Dràcules, sis Frankensteins, quatre mòmies…) i amb altres variacions relacionades amb el gust macabre, algunes de tan distingides com El gos dels Baskerville (1959), La gorgona (1964) i La novia del diablo (1968). En paral·lel, la companyia va continuar facturant pel·lícules de ciència-ficció, de suspens i d’aventures (preferentment, ambientades en l’època prehistòrica).

Notícies relacionades

Música "fora de moda"

Fer un reset en la indústria tèxtil des de Sarrià

Amb el canvi de dècada, la fórmula patentada per la Hammer va començar a donar senyals molts clars d’esgotament i l’estratègia d’augmentar la càrrega eròtica dels films es va revelar com una via morta. "D’una banda, la idea de James Carreras de perpetuar les mateixes franquícies una vegada i una altra no donava més de si –apunta Field– i, de l’altra, aquell equip que va protagonitzar els millors moments de l’estudi s’havia disgregat i no hi havia una visió creativa". Tot i això, la companyia era capaç de facturar títols tan remarcables com ara Capitán Kronos (Brian Clemens, 1973), la història d’un caçador de vampirs que figura entre els títols preferits de Benjamin Field. "És una pel·lícula que els productors van mirar d’amagar però que actualment es considera de culte i que avança moltes coses que veiem en el cine contemporani".

El mateix any en què es va estrenar d’amagatotis Capitàn Kronos va arribar a les pantalles L’exorcista, de William Friedkin, amb una acceptació descomunal. "El final de la Hammer va començar amb L’exorcista", afirma Joe Dante en el documental. "En realitat –matisa Field–, els problemes de la companyia eren molt més greus, però L’exorcista va ser la punta de l’iceberg, perquè va visualitzar de manera clara la discrepància entre el que el públic de l’època volia veure i el que oferia la Hammer". El cine de terror havia entrat en una fase nova.