El noi més bonic del món... a contracor

Björn Andrésen va ser escollit per Luchino Visconti per representar l’ideal de bellesa masculina i adolescent a Muerte en Venecia (1971). Andrésen tenia 15 anys quan va encarnar l’efeb Tadzio, el fill d’una família burgesa de qui s’enamora a la ficció el compositor musical interpretat per Dirk Bogarde. En la realitat, durant la preparació de la pel·lícula i el rodatge –realitzat entre el maig i l’agost del 1970–, també Visconti se’n va enamorar. La malaltissa adaptació de la novel·la de Thomas Mann i la relació que el jove actor va establir amb el seu director i Pigmalió marcarien per sempre l’esdevenir d’una tortuosa existència que dissabte passat va arribar a la seva fi. Andrésen ha mort als 70 anys i mai va poder treure’s de sobre el clixé de ser el noi més bonic del món, sentència del mateix Visconti que el va perseguir en vida des que va interpretar el lànguid Tadzio.

La maleïda frase

La notícia de la seva mort la van donar Kristina Lindström i Kristian Petri, els directors del documental del 2021 que va fer servir com a títol aquella frase que tant odiava El chico más bello del mundo. Ells van tornar Andrésen a un primer pla i van explicar com Visconti va canibalitzar la imatge del seu protegit, fent-lo firmar un contracte exclusiu de tres anys i obligant-lo a acompanyar-lo a clubs d’ambient gai i a evidenciar una sexualitat que no era la seva. Nascut el 1955 a Estocolm, la ciutat on ha mort, Andrésen no va tenir una infància fàcil, ja que no va conèixer el seu pare, la seva mare es va suïcidar quan ell tenia 10 anys i es va criar amb els seus avis materns.

Notícies relacionades

Rosalía i la torturada ‘Berghain’

Lady Gaga o l’art de sobreviure’s a si mateixa

Molt abans que el cine, al qual va arribar per la pressió de la seva àvia, es va interessar per la música. Va estudiar en una escola de música coral d’Estocolm i anys després es va dedicar a tocar els teclats. Al documental se’l veu incòmode quan, durant les proves de càmera, Visconti li demana que es despulli de cintura per a dalt. Amb tot, va rendibilitzar l’èxit que Muerte en Venecia va tenir al Japó rodant diversos anuncis en aquest país i gravant un disc cantat en japonès. També va inspirar personatges de manga i es va fer addicte a les amfetamines. Continuava sent el noi més bonic del món, fotografiat per artistes de la talla de David Bailey, constret a un imaginari del qual li va costar desprendre’s, per això va rebutjar interpretar personatges homosexuals en altres propostes que li van arribar. Visconti, esplèndid director, en això va mirar només pels seus interessos. No podia obligar-lo a representar una sexualitat que no era la seva.

Es va casar el 1983 amb Susanna Roman. Van tenir una filla, Robine, i un fill, Elvin, que va morir de mort sobtada als nou mesos mentre el seu pare estava ajagut al seu costat completament borratxo. Aquest fet el va submergir en una depressió i un sentiment de culpa de la qual gairebé no el va treure la seva darrera parella, Jessica Vennberg. Tindria un breu paper a Midsommar (2019), d’Ari Aster. A l’acabar el documental se’l veu, molt prim, pell arrugada i cabellera canosa, a punt de ser desnonat del seu apartament. La joguina es va trencar abans d’hora per culpa dels altres i no va poder ser reparada del tot.