El llibre d’Isabel Preysler no defrauda

Les Mamarazzis ho hem de reconèixer: de totes les biografies de famosos que han sortit i sortiran, la que menys esperàvem era la d’Isabel Preysler. Pensàvem que seria ensopida, anodina, buida... Però res més lluny de la realitat. Mi verdadera historia comença amb una advertència: "Sobre mi s’han escrit moltes coses sense que jo hi intervingués". I és cert que la socialité ha donat moltes entrevistes al llarg de la seva vida, però en moltes ens quedàvem només amb el personatge. En el llibre recorre les seves relacions amb homes poderosos i mostra com, a través d’elles, va construir la seva autonomia. Per exemple, sobre Julio Iglesias confessa: "Per complaure’l, em vaig oblidar de mi i em vaig convertir en el seu ideal de dona". Una frase que resumeix com l’èxit d’ell la relegava a un segon pla. Un patró comú en aquells temps, fos cantant d’èxit o no.

De Miguel Boyer, Isabel parla d’uns problemes que desconeixíem: "Li vaig demanar que acudís al psiquiatre per tractar la seva gelosia, però només hi va anar una vegada". Assegura que li muntava uns espectacles tan forts en els sopars amb amics que ella, quan arribaven a casa, havia de trucar-los per disculpar-se per l’actitud del seu marit. Que important és no romantizar situacions tòxiques. La gelosia no és una prova d’amor. No és romàntic tenir una parella gelosa que no sap controlar-se. La gelosia desmesurada és violència emocional disfressada de passió, i està molt bé que la Preysler ho narri com un problema.

Notícies relacionades

Vídeo | Rosalía llança aquest dilluns a les 17.00 hores ‘Berghain’, la primera cançó del seu nou disc ‘Lux’

Els Pecos, la venjança d’un fenomen fan menyspreat

I la part que dedica a Mario Vargas Llosa és or pur. Durant aquests anys s’ha dit que ell li pagava 80.000 euros al mes per viure a casa seva, que si el Nobel no era feliç, que si la va deixar perquè no suportava la vida "dissoluta i festaire" d’ella. Doncs tot queda ben clar al llibre. Com que fins al moment la seva paraula no havia servit per matisar o corregir aquelles informacions, la Preysler publica a la part final del llibre les cartes manuscrites que l’escriptor li enviava. A més de la sorpresa que provoca llegir que ell només volia arribar a casa per fer-li petons a les orelletes i als peus (sí, els peus), en aquells textos demostra com d’enamorat estava l’escriptor i per què ella que el va deixar, farta dels seus vaivens. Ell, expert en ghosting i insolències a la seva dona Patricia durant més de 70 anys, esperava que la Preysler aguantés el mateix. El tercer cop que va desaparèixer, ella li va dir que casa seva no era un hotel i que no feia falta que tornés mai més. No hi ha final més digne davant un senyor acostumat a menystenir les seves parelles.

Aquesta setmana s’ha reactivat la polèmica que va generar María Pombo a l’assegurar que no li agradava llegir i que s’havia de normalitzar que la gent no llegís. Les Mamarazzis hi discrepem, i per això en el nostre programa a La 2Cat tenim la secció El club de lectura, al qual no convidarem la Pombo, és clar, però allà diem que fins i tot la lectura més superficial pot ajudar-nos a formar-nos com a persones. Amb el llibre de Bárbara Rey i amb el de Mar Flores vam aprendre diferents tipus de violència masclista. Amb el d’Isabel Preysler aprenem que llegir, sigui el que sigui, mai és un acte banal. Cada llibre, des de les memòries d’una figura mediàtica fins a les obres de Paul Auster, Sally Rooney o Emmanuel Carrère, pot obrir-nos els ulls a realitats que no volíem veure. El d’Isabel Preysler, a més de l’èxit i les portades, ens recorda que rere de cada història d’amor també es pot amagar una història d’aprenentatge, límits i emancipació.