La vigència de Glass i el seu triomfal ‘Akhnaten’

La música de Philip Glass i el minimalisme va tenir el punt àlgid en l’últim quart del segle XX gràcies sobretot a l’empenta de cineastes que van apostar per aquest gènere, per popularitzar-lo. Glass, en particular, va guanyar fama amb obres que van causar impacte mediàtic, començant per la seva trencadora Einstein on the beach (1976), una òpera que va arribar al Liceu el 1992 i que, avalat per les idees escèniques de Bob Wilson, començava una trilogia de figures històriques amb Satyagraha (1980), sobre Gandhi, i aquesta Akhnaten (1984), inspirada en Akhenaton, el faraó que va imposar el monoteisme en un Egipte omplert de deïtats, pare de Tutankamon, que més tard modificaria el seu nom.

El llibret, del mateix compositor i gens teatral, s’acosta a la figura del rei egipci en escenes independents, solució que li permet una mirada polièdrica que apunta a la religió, la política i els sentiments. Dir que la partitura és llarga i repetitiva és redundar en la mateixa essència del minimalisme, aquí a càrrec, metrònom en mà, de Karen Kamensek davant una Simfònica del Liceu sense violins i un cor molt inspirat, part fonamental de la partitura.

Notícies relacionades

Tame Impala: ‘rave’ al bosc

La música puja i els preus també ho faran

Afortunadament sobre l’escenari hi havia una proposta teatral que buscava l’espectacle, incloent-hi fins i tot uns malabaristes de gran protagonisme, amb una eficaç escenografia (Tom Pye), vestuari i caracteritzacions de gran fantasia (Kevin Pollard), per complementar el discurs estètic del compositor. Malgrat la tendència a l’estatisme dels protagonistes, marcada per la música, la posada en escena de Phelim McDermott i la intel·ligent il·luminació de Bruno Poet van aconseguir mantenir l’atenció del públic entre tants personatges secundaris, excés de vasos canopis i altres estímuls visuals, tot coreografiat al mil·límetre.

Van contribuir decididament a l’èxit el virtuosisme del contratenor Anthony Roth Costanzo, coneixedor del rol titular fins a l’últim detall, així com el feliç acompliment de la mezzo Rihab Chaieb (Nefertiti) i de la soprano Katerina Estrada Tretyakova (Tye). S’hi va afegir un correcte planter de comprimaris com Toni Marsol, Joan Martín-Royo, Carol García, Marina Pinchuk, Alba Valdivieso, Carmen Buendía, Mar Esteve i Anna Tobella. A José Manuel Montero, en canvi, se’l va sentir al límit, i excel·lent actuació la de l’actor Zachary James (escriba narrador).