Tame Impala: ‘rave’ al bosc

Sembla que vivim un temps en què una figura a la qual, objectivament, es pot considerar una triomfadora no es permet aparèixer en públic com a tal, sinó mostrant les seves ferides, imperfeccions i inseguretats. Tenim com a exemple Kevin Parker, que gairebé sis anys després de l’últim àlbum de Tame Impala (The slow rush, febrer del 2020), havent sigut, pel camí, pare dos cops, i després de pujar al carro de l’èxit amb figures com Dua Lipa (és coautor i coproductor del hit Houdini), s’ofereix ara quasi com una deixalla humana a Deadbeat, on practica equilibris entre l’abatiment i l’eufòria escapista.

Aquest títol en anglès presenta accepcions com penjat, gandul o paràsit social, una elecció estranya quan a la portada del disc plantifiques una foto amb la teva filleta riallera. Però, en fi, aquest és l’imaginari anímic a partir del qual Parker ha confeccionat una obra notable en què, en el pla musical, pren distància de l’arquitectura cotonosa amb derives de prog-rock còsmic, i es debat entre l’objecte pop manejable i, a l’altre extrem, l’evasió techno de llarg minutatge. Deadbeat està influït, ha declarat ell, en els bush doof, és a dir, les festes electròniques als boscos australians.

Parker confessa que se sent "decaigut" en la cançó d’inici, My old ways, bonica, melancòlica i amb tornada en falset que comença cantant sobre uns motius de piano i a la qual va incorporant aparell electrònic. S’adverteix cert aire de producció lo-fi, amb costures orgàniques a la vista, un toc que resulta refrescant, bombardejats com estem per superproduccions plenes de capes.

Loser s’assenta en un riff escarpat i una mica sinistre que dona cobertura a l’autoflagel·lació ("soc una tragèdia"). Amb Obsolete surt un bucle melòdic narcotitzant mentre Parker es pregunta si la seva capacitat per a l’amor ha caducat. El refugi a tanta desolació arriba en l’acollidora Piece of heaven, celebració d’alcova amb estrofes que no passarien el primer tall del Festival Barcelona Poesia: "Sento que la manera com folles és com confeti o alguna cosa semblant".

Notícies relacionades

La música puja i els preus també ho faran

La violinista compromesa

Desubicació existencial

La invitació a la dansa és eficaç en Dracula, tema que podria haver fet seu, precisament, Dua Lipa, però és més endavant quan perd el control, en entregues estratègicament col·locades. Not my world conjura la sensació de desubicació existencial amb un techno-tràngol sec i de greus opacs; Ethereal connection redobla l’aposta amb vista a la rave i, tancant, i superant també els set minuts, End of summer estira la sessió acollint-se a la metàfora del tancament de la temporada estival. Els bpm, com a passarel·la per a la catarsi, de la qual Kevin Parker treu partit lluint la seva arma secreta, la seva veu, que en cap altre àlbum anterior havia sonat tan desvalguda.