Posteguillo reconquereix les Gàl·lies

"Usa la guerra psicològica: fa un pont per demostrar que pot travessar per on conflueixen els dos rius i l’acaba en 10 dies", explica Santiago Posteguillo mentre recrea a la vora del Rin un dels episodis centrals d’Els tres mons (Edicions B / Rosa dels Vents), "¿Què devien pensar aquests germànics quan van veure construir un pont en tan poc de temps?", es demana el també autor de Roma soc jo i Maleïda Roma des de la primera meta volant, tres novel·les i més de 2.600 pàgines en total, del seu ambiciós i descomunal projecte literari. Es pot demanar també què devia pensar Vitruvi, esforçat arquitecte militar i braç creatiu de la República, quan li va caure a sobre encàrrec com aquell. "A les pròximes novel·les ja va espantat a la botiga de Cèsar", fa broma.

Seguint les passes del cèlebre general romà, Posteguillo ha viatjat a Trèveris i Coblença per reconquerir les Gàl·lies i recordar sobre el terreny que les campanyes de Cèsar no es van limitar al que avui coneixem com a França i l’irreductible llogarret d’Astèrix i Obèlix, sinó que van incloure escaramusses contra germànics i belgues, incursions a Britània i la regió atlàntica i enfrontaments famosos amb líders eburons i sueus com Ambiòrix i Ariovist. "Això era la Gàl·lia", emfatitza l’escriptor.

La forja d’Occident

Al nord del Rin, Odin, Tor i la cultura germànica. Al sud, els trèvers i la seva imponent cavalleria. Vet aquí el primer d’Els tres mons, el de la campanya militar i la visió estratègica. "Cal ser Cèsar per saber quin lloc serà neuràlgic per a la història d’Europa", assegura des de dalt de la fortalesa Ehrenbreitstein, testimoni mil·lenari i miraculós supervivent de gairebé totes les guerres. Als seus peus, no gaire lluny d’on s’havia d’alçar el pont de Vitruvi, es commemora la unificació alemanya i el naixement del Segon Reich, així que una mica de vista sí que devia tenir el procònsol. "El que fa Cèsar és forjar l’Occident actual. Podem debatre si ha sigut bo o dolent per a la humanitat, però el que sí que és segur és que després de Cèsar el món ja no és igual", reflexiona.

Els altres dos mons de la novel·la, hàbilment entrellaçats en episodis breus i diàlegs veloços, remeten, d’una banda, a Roma i, de l’altra, a Egipte: Clodi fa i desfà el seu aire, Cras i Pompeu busquen subministraments a les riberes del Nil i Ptolemeu XII aprofita el seu exili a la capital de la República per intentar recuperar el tron. El faraó, per cert, va acompanyat per la seva filla, una tal Cleòpatra en versió expansiva. "Em costa controlar-la –reconeix Posteguillo–. És un personatge que dona cops de colze i va demanant cada vegada més pàgines, perquè és audaç, aparentment valenta, culta, intel·ligent... Però, al cap i a la fi, això és la saga de Juli Cèsar, ¿oi?".

L’encreuament de tots aquests camins serveix a l’autor valencià per endinsar-se en la seva visió holística de la història i també reconstruir la figura de Cèsar a partir de l’esfera íntima. "Amb personatges d’aquesta magnitud sembla que l’únic important siguin les grans decisions polítiques o militars, però com se senten també hi pot influir: si jo estic amargat i tinc un exèrcit al meu comandament, això afectarà molta gent", il·lustra. Això serveix per explicar que a partir d’Els tres mons "Cèsar se’ns comença a enfosquir". "Podríem pensar que serà per una gran fita històrica, però també pot ser un assumpte personal, al qual els historiadors no dedicaran més d’una línia", insisteix. Posteguillo es refereix a la mort de la filla de Juli Cèsar i el seu net no nat, drama familiar que acabarà desembocant en la guerra civil romana. "És un punt d’inflexió que contribuirà al seu enfosquiment, un procés complex i amb alts i baixos en què hi haurà vanaglòria personal i grans moments de magnanimitat i generositat", avança.

Vides privades

Notícies relacionades

Bad Gyal farà un tercer concert al Palau Sant Jordi de Barcelona

Els catalans amb subscripció a plataformes digitals es disparen en tres anys fins al 78%

Sense perdre de vista grans qüestions logístiques i militars –"Hitler i Napoleó van perdre perquè no van tenir en compte la logística"–, revela Posteguillo que els seus dos grans models a l’hora d’escriure Els tres mons, ambientada entre els anys 58 i 53 aC, han sigut Història de dues ciutats, de Dickens, i Middlemarch, de George Eliot. "Dickens explica el gran procés de la Revolució Francesa a través de la importància de la vida privada. Middlemarch, la vida rural al centre d’Anglaterra i els grans canvis amb l’arribada del ferrocarril", assenyala. Vides privades i sacsejades històriques per construir, pedra a pedra, una època de la qual Posteguillo s’estima més mostrar el desplegament tàctic abans que el desolat paisatge després de la batalla. "Queda clar que no fomento el bel·licisme ni em sembla bé la guerra, així que més m’estimo quedar-me en les estratègies que no pas en l’horrible enfrontament militar", raona.

De ruta pels túnels subterranis de les termes de Santa Bàrbara de Trèveris, recorda l’escriptor que la ciutat va arribar a tenir fins a 90 temples dedicats a deïtats romanes i gal·les mentre refereix disputes polítiques, jocs d’equilibris i "aliances polítiques sostingudes per confluències d’interessos". Com passa sempre, ves. "Però jo sempre parlo de fa 20 segles", incideix. El missatge, amb tot, és cristal·lí. "El que et va mostrant Els tres mons és que la divisió política, la divisió nacional, la divisió en general, sol conduir a moltíssims conflictes, a enfrontaments i a situacions molt negatives. Cosa que no vol dir pas que no es puguin tenir diferències, però quan es posa l’èmfasi en la divisió se sol acabar malament", exposa.