El marit de Joan Didion ja no està (tan) mort

¿Va néixer Mark Twain, com John Gregory Dunne, a Hartford? No. Però hi va viure bona part de la seva vida. En concret, des del 1874 fins al 1891, és a dir, fins nou anys abans de la seva mort el 1910. En un capítol de Las chicas Gilmore, aquesta sèrie que, a més de moltes altres coses, és un niu d’autors i autores, un artefacte multi i metareferencial en què sobretot l’obra de creadores és per tot arreu –i elles també: Carole King no es limita a prestar un tema de Tapestry com a tema d’obertura, sinó que apareix com a personatge recurrent: és la propietària d’una botiga d’instruments musicals; oh, a Las chicas Gilmore les dones són al capdavant de tots els negocis, inclòs el taller mecànic–, es visita, per descomptat, el Museu Mark Twain.

Dol a cor obert

John Gregory Dunne és, a Espanya, infinitament més famós per la seva mort que no pas per la seva obra. ¿Per què?, es preguntaran. Potser no els sona el seu nom. Potser sí. Els refrescaré la memòria. John Gregory Dunne va estar casat amb Joan Didion durant 40 anys. Es van casar el 1964. Van estar junts fins aquella nit en què el John es va desplomar a la meitat del sopar el 2003. La nit en què comença L’any del pensament màgic, l’assaig, o memoir, sobre el dol per la mort del seu marit que va consagrar Didion arreu del món. Ja era famosa per les seves fabuloses cròniques periodístiques, i per les seves també fabuloses novel·les, però sobretot ho era als Estats Units.

Després de L’any del pensament màgic es va convertir en un clàssic global. Com a clàssic, va apartar del seu camí –el camí de Didion, vull dir– la resta de la seva obra –encara per descobrir: no es perdin les seves novel·les, si no saben per on començar, facin-ho per Según venga el juego, que té bastant a veure amb el que els explicaré a continuació–, i va convertir John Gregory Dunne en el marit mort, un punt cec que existeix sobretot com a objecte d’estudi –l’estudi en qüestió és el dol, i en això L’any del pensament màgic serà sempre imbatible, un estudi sobre el dol a cor obert, infinitament obert–, enfosquint al seu torn la seva obra, en el seu moment tan valorada –als Estats Units– com la de la seva dona, tot i que formalment decididament més convencional, menys en algun tipus de poderosa avantguarda.

I no obstant, interessant. I no únicament per si mateixa, sinó també pel seu reflex en l’obra de Didion. Per exemple. Vegas, la seva qui sap si novel·la –o non fiction novel, potser més aviat– subtitulada Crónica de una mala racha, acabada de recuperar per Gatopardo, parla d’un moment en la vida de Dunne en què, sentint-se fracassat –com a escriptor i com a marit– amb menys de 40 anys, es trasllada a Las Vegas i entra en algun tipus de realitat –el viatge és completament lynchià, sobretot, pels personatges amb qui es topa– que té molt de petit descens als inferns del jo desubicat. El més curiós de tot és que el seu personatge s’assembla molt al de la narradora de Según venga el juego: els dos condueixen i s’allunyen molt i després simplement tornen.

Notícies relacionades

Bad Gyal farà un tercer concert al Palau Sant Jordi de Barcelona

Els catalans amb subscripció a plataformes digitals es disparen en tres anys fins al 78%

L’oncle de l’actriu de ‘Poltergeist’

Pugen a buscar aire, es diria, ¿no creuen? El llibre és fascinant –sobretot pels personatges, pur deliri de submon, el submon de la Ciutat del Pecat–, com ho va ser en el seu moment L’estudi –que va editar Anagrama el 1971–, el llibre crònica que el va fer famós i que va consistir a passar un any als estudis de la 20th Century Fox, a Hollywood. Una altra dada curiosa. L’última, els ho prometo. John Gregory Dunne era l’oncle de Dominique Dunne, l’actriu protagonista de Poltergeist, que va morir assassinada pel seu ex poc després de l’estrena de la pel·lícula, cosa que va portar el seu pare, Dominick –germà de John–, a escriure sobre la injustícia del sistema penitenciari. L’assassí de la seva filla amb prou feines va passar dos anys a la presó. Tenia diners.