¿I si cancel·lar ja no serveix? L’esgotament d’una estratègia que només castiga

Cansats d’estar indignats

Hi ha diversos motius que expliquen aquest desgast. Un és la degradació del seu hàbitat natural: internet està trencat; X, l’antiga Twitter, no és el que era, i l’algoritme ha capgirat les antigues cambres d’eco d’opinió. S’hi afegeix cert esgotament del múscul que més s’ha exercitat en els últims anys, el de la indignació. «Hi ha un lligam més que evident entre la lògica instantània de les xarxes socials i la immediatesa que exigeix la cultura de la cancel·lació. Ens exigeix estar alerta permanentment. Si ens porta a una lògica constant de control, és normal que un acabi exhaust», apunta Gómez Villar.

«La gent no només està desencisada i cansada. ¡Per començar, no els importaven tant aquestes coses!», apunta Umut Özkirimli, autor de ‘Cancelados’, investigador sènior a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals i associat al CIDOB. «¿Creus que als ciutadans corrents, a la proverbial “gent del carrer”, els importava quins pronoms utilitzàvem? ¿Per què l’anomenada esquerra es va oblidar dels seus valors o de les qüestions quotidianes? Gaza fue una dura prueba de la realidad tanto para la izquierda como para la derecha”, opina. Però més enllà que tots estiguem més o menys ‘cremats’ de les xarxes socials, per als dos pensadors la clau del fracàs de la cultura de la cancel·lació és que «una esquerra punitiva és incapaç de mostrar on resideix l’esperança i l’emancipació».

El MeToo i les celebritats

En els seus orígens, la cultura de la cancel·lació va sorgir de la frustració i la sensació d’impunitat davant les injustícies. Moviments com #MeToo van tenir un gran èxit al principi. Sense ells és bastant probable que Harvey Weinstein no estigués avui a la presó. Però per a Özkirimli el problema amb #MeToo i campanyes similars va ser que estaven massa centrades en l’individu. Les diferències entre el #MeToo original, l’iniciat per Tarana Burke, que se centrava en la violència estructural contra les dones, i el #MeToo posterior, que es va viralitzar després del tuit d’Alyssa Milano, són un exemple d’això. «La mateixa Burke es va queixar del #MeToo impulsat per les celebritats i de com dificultava la seva feina. El sistema no ha experimentat cap transformació. De fet, va empitjorar a causa de l’enorme reacció dretà, antifeminista i anti-LGTBI que veiem avui», apunta.

Per a l’autor de ‘Cancelados’, la cancel·lació té a veure en realitat amb la dreta. «La censura i la caça de bruixes són fenòmens centenaris que mai acabaran. Són un segell distintiu del pensament de dreta i dels moviments feixistes. La dreta mai ha defensat la llibertat d’expressió, com afirma fer. I ho veiem ara. Hi ha persones que perden la feina, són enviades a la presó o fins i tot deportades per, per exemple, ser pro-Palestina o per creure en la igualtat racial i els drets LGTBI. En aquest sentit, entrem en una nova era»,apunta.

El pic de Rubiales, un canvi a Espanya

¿Quin va ser el punt d’inflexió a Espanya? Per Gómez Villar, l’inici del final de la cultura de la cancel·lació és el cas Rubiales, quan el pic que li va donar a Jenni Hermoso es va convertir en l’inici d’una mobilització política. «Hi ha una cosa molt interessant en el títol de la campanya que van iniciar les futbolistes: ‘S’ha acabat’. El “se” dona compte que no és un problema purament personal. La campanya no s’inicia amb un «acabem amb Rubiales», és a dir, «cancel·lem Rubiales», sinó amb «s’ha acabat». ¿Per què? Perquè el «pic» de Rubiales és el «pic» de l’iceberg, expressió de lògiques patriarcals i masclistes arrelades durant anys en el funcionament de la Federació Espanyola de Futbol”.

Per al filòsof, el que van fer les jugadores va ser apuntar a la naturalesa mateixa de la institució, a les relacions de poder i la discriminació sistemàtica en el futbol femení. Perquè sense aquesta dimensió estructural no s’explicava el comportament individual de Rubiales. «L’interessant és que Rubiales no va ser ‘cancel·lat’, sinó ‘derrotat’ com a resultat d’una victòria política», remarca el filòsof. No és que Rubiales fos la poma podrida del cistell, és que el que feia pudor era el cistell, apunta.

Tornar a l’universal

Notícies relacionades

Tame Impala: ‘rave’ al bosc

La música puja i els preus també ho faran

¿Quines solucions proposen tots dos pensadors? «Diré una cosa poc sexi. Les esquerres han de tornar a recuperar el que potser sigui el seu llegat històric més gran: tornar a dotar de contingut el concepte d’universalitat», apunta Gómez Villar. Özkirimli coincideix que l’esquerra ha de tornar a les seves arrels. «Recordar la classe treballadora, intentar solucionar l’enorme disparitat salarial i tota mena de desigualtats. Lluitar contra els feixistes, no contra els esquerrans que discrepen amb tu. Deixa de dir feixistes als teus aliats, no en un món ple de feixistes de veritat!».

De Malcolm X al Ku Klux Klan

Curiosament, tant Gómez Villar com Özkirimli citen en els seus assajos a l’activisme negre dels anys 60 i els 70 com a exemple a seguir. El primer parla de com Malcolm X es va proposar traslladar les lluites pels drets civils a la lluita pels drets humans i desplaçar el debat del Congrés dels Estats Units a l’Assemblea General de l’ONU. Özkirimli, per la seva banda, dedica diverses pàgines a Loretta J. Ross, una veterana activista afroamericana que el 2019 va ser de les primeres a denunciar la cultura ‘clicktivista’ en un article on alertava que “organitzar-se no és simplement insultar la gent en línia o anar a una protesta” i que els moviments de justícia social “ocorren en persona, en la vida real”. “Podem evitar individualitzar l’opressió i no utilitzar el moviment com el nostre espai de teràpia personal?”, es preguntava Ross, supervivent d’incest i crims d’odi, que en els 70 va liderar tallers amb dones del Ku Klux Klan que hi van acudir per rescatar els seus fills de la cultura de l’odi i també cursos de reinserció amb violadors a la presó. Cara a cara amb el seu enemic.