Banzas: "Vaig estar a l’hospital amb una nena amb diagnòstic fatal"

L’escriptora Ángela Banzas és la finalista del premi Planeta per la seva novel·la Cuando el viento hable, un thriller gòtic ambientat en la postguerra espanyola a la seva ciutat natal, Santiago de Compostel·la. La trama d’aquesta novel·la té la llavor en una dura etapa de la seva infància: "Als set anys vaig ingressar a l’hospital i, al costat, a l’altre llit, hi havia una nena com jo, que tenia un nom semblant, es deia Ángeles i pesava sobre ella un diagnòstic fatal i, a l’edat que jo tenia llavors, allò em va impactar enormement... M’encantava llegir, així que, a la meva manera, mirava d’ajudar-la, anava a la biblioteca i treia contes per llegir-los-hi... I allà dins dels llibres, ella podia continuar sent des d’una princesa a una guerrera que alliberés tot un poble d’un malvat, i ella, en aquells moments tan difícils, encara somreia; això em va calar molt profund. Per això crec que cal remarcar la importància que tenen les biblioteques dins dels hospitals, perquè no només entretenen, sinó que sostenen i ofereixen una altra forma de vida quan la principal s’acaba".

Trama amb intriga

La seva novel·la Cuando el viento hable, al manuscrit presentat com El color de la lluvia, narra la història d’una dona internada en un hospital del Santiago de la postguerra on descobreix una germana perduda. Un argument d’arrel biogràfica: "He de reconèixer que aquí parteixo d’una experiència pròpia i el moviment per a la novel·la s’origina des d’aquesta vivència personal, una cosa real, una cosa que jo he viscut, i tots sabem que recordar, en certa mesura, també és reescriure i, en el fons, aquesta història no deixa de ser una novel·la que té aquest cor, perquè per a mi era molt important treballar tot això, però, alhora, és una novel·la que continua tenint molta intriga, molta presència de Galícia i que té moltes més capes. En el fons, sí que vaig haver de vèncer aquest petit pudor, però em semblava que ho necessitava, i ho necessitava tant jo com la mateixa història".

I afegeix: "Quan jo estava ingressada, recordo que hi havia una petita biblioteca dins l’escola i jo anava a l’escola de l’hospital, a l’hospital que era el Xeral", explica en al·lusió al centre, tancat el 2003 amb el consegüent trasllat dels serveis al nou Hospital Clínic (CHUS).

Notícies relacionades

Eric Clapton tornarà a Barcelona el maig del 2026 després de més de 20 anys del seu últim concert a la ciutat

‘La hermanastra fea’, millor pel·lícula al festival de Sitges

I raona el salt temporal des d’aquella etapa hospitalitzada el 1989 a l’ahir de mitjans del segle XX que centra el llibre: "No vaig tenir intenció de situar-la en el present, des d’un primer moment vaig tenir molt clar que en situaria la trama en la guerra o la postguerra i em vaig centrar en la postguerra per ser aquella llarga nit de difunts i absents. Això em permetia tractar la vida i la mort tant des de la perspectiva d’un hospital com en un camp de batalla de la post Guerra Civil espanyola", detalla.

Davant la pregunta sobre la tasca documental, s’estén com a mostra de l’afany que hi ha darrere d’aquesta història, "que té molta intriga" i que parla de Sofía García, una protagonista que passa temps a l’Hospital Reial de Santiago, "que es va construir al segle XVI per atendre els pelegrins que arribaven llavors a Santiago; potser moltes persones no sàpiguen que aquest edifici situat a l’Obradoiro al costat de la catedral és des de 1954 l’actual parador de turisme... M’agrada molt documentar-me perquè no es noti", detalla sobre el llibre, que defineix "com la història d’amor més bonica" que ha escrit fins ara i com "una història d’esperança".