El cas Biondo es reobre i...

Els pares de Mario Biondo, el marit de Raquel Sánchez Silva, que va ser trobat sense vida al seu domicili el maig del 2013, han estat a Barcelona. Van organitzar dijous una roda de premsa per explicar que presentaran un incident de nul·litat davant l’Audiència Provincial de Madrid per presumpta vulneració del dret de la tutela judicial, amb l’objectiu d’arribar al Constitucional i així poder reobrir la causa i "aportar proves" que permetin aclarir els fets. Afirmen des del primer dia que el seu fill va ser assassinat i no han deixat ni un sol dia de lluitar per demostrar-ho.

Raquel Sánchez Silva aquell 30 de maig va viure una de les experiències més dures de la seva vida: la mort del seu marit. Va tancar aquest capítol i va intentar seguir endavant. Però li ha sigut pràcticament impossible. Es va convertir en focus de totes les mirades i el que va començar com un procés judicial es va transformar amb el temps en un judici mediàtic i moral, en què Raquel va ser convertida en el centre d’un relat ple de sospites, prejudicis i lectures masclistes. Durant més d’una dècada, la presentadora ha sigut objecte de teories, rumors i titulars que no es recolzen en proves, sinó en interpretacions del seu comportament. El silenci i el distanciament dels pares de Mario s’ha considerat una forma d’ocultació; la serenitat, una mostra de fredor; la decisió de somriure i continuar treballant, una falta de respecte. En el relat públic es va instal·lar la figura de la "viuda culpable": una dona que, segons alguns sectors, principalment el dels pares, hauria d’haver demostrat el seu dolor amb gestos visibles i permanents per resultar creïble.

A Raquel se li ha retret qualsevol actitud vital. La tornada a la televisió va ser llegida com a oportunisme; les vacances a Formentera, com a frivolitat. Quan un temps després va refer la seva vida amb una nova parella, els titulars no van celebrar-ne estabilitat, sinó que la van contraposar al dolor dels pares de Mario: "Raquel Sánchez Silva, feliç juntament amb la seva nova parella, mentre la família de Biondo continua demanant justícia". De fons, la mateixa idea: que l’alegria femenina és indecent quan no respon a les expectatives del dol que s’admet com a correcte.

Notícies relacionades

Una jutge sense rostre

Atrapats (un altre cop) entre el món virtual i el real

En paral·lel, les xarxes socials van amplificar l’hostilitat. Raquel ha denunciat assetjament, insults i campanyes d’odi en què se l’ha responsabilitzat moralment d’una mort que per a ella també era una desgràcia. Fins i tot va haver de demandar els pares de qui era el seu marit per assetjament i difamació i va guanyar. Van haver de pagar-li 3.000 euros i respectar una ordre d’allunyament. Les Mamarazzis empatitzem amb el dolor dels pares, òbviament, però res justifica la fustigació a una dona a qui, una vegada més, li ha pesat el silenci. Que ningú pensi que si hagués parlat les coses li haurien anat millor. El seu cas mostra fins a quin punt l’escrutini mediàtic cap a les dones continua condicionat pel masclisme: si plora, es victimitza; si calla, amaga alguna cosa; si somriu, no pateix prou.

El cas Biondo ha acabat sent molt més que una tragèdia personal. És un mirall amb doble moral amb què encara es jutja el comportament femení. A Raquel no se l’ha valorat pels fets (mai ha estat investigada, no ha sigut sospitosa), sinó per no ajustar-se al paper que la societat espera d’una viuda: discreta, dependent, dolguda en públic i sense dret a la reconstrucció emocional. Nosaltres, davant aquest gir de guió només esperem que, amb ella també, per fi es faci justícia.