Atrapats (un altre cop) entre el món virtual i el real

L’actor Jared Leto és un gran fan de Tron, el film de Steven Lisberger que el 1982 va plantejar la relació entre humans, ordinadors, programes informàtics, realitat virtual i videojocs. En aquella pel·lícula de 15 milions d’euros, el hacker Kevin Flynn (Jeff Bridges) és abduït pel món digital i es converteix en un gladiador cibernètic que rep l’ajuda d’un programa de seguretat. Els elements virtuals que avançava i l’estètica analògica de bits i neons la convertirien en una cinta de culte.

Però Disney, la productora del film, no va prestar atenció a l’interès, tot i que minoritari –la recaptació avui dobla justet la inversió efectuada en el seu moment–, que va suscitar el producte. Van haver de passar pràcticament tres dècades fins a l’aparició d’una segona entrega de les aventures en la frontera digital presagiada per Flynn. El resultat va ser Tron: Legacy (2010), dirigida per Joseph Kosinsky i centrada en el fill de Flynn, un jove programador immers en el món digital en el qual va quedar atrapat el seu pare. És la Xarxa, la frontera digital que havia anunciat Flynn en una imatge que obre la tercera pel·lícula de la sèrie Tron: Ares.

Sam, el fill de Flynn, treballa en la companyia que està a punt de llançar un revolucionari sistema operatiu. Un missatge el posa en alerta i en el seu viatge al·lucinant fins a la Xarxa comptarà amb l’ajuda de Quorra, l’algoritme isomorf amb component humà que encarna Olivia Wilde. El pressupost va ser 10 vegades més elevat, 150 milions d’euros, però els ingressos van deixar satisfets Disney: 350 milions de guany a les sales. Lisberger va participar en qualitat de productor, tasca que repeteix a Tron: Ares, de manera que, econòmicament, és un dels grans beneficiats de l’operació. Comparteix producció amb Leto, Trent Reznor i Atticus Ross, altres seguidors de la sèrie. La seva banda de música electroindustrial, Nine Inch Nails, compon la música del film en sintonia amb la banda sonora de sintetitzadors analògics de Tron, escrita per Wendy Carlos, i la de Tron: Legacy, elaborada per Daft Punk.

El protagonista és Ares, un sofisticat programa de seguretat que adquireix el rostre i el cos de Leto. Ares, el déu grec de la guerra, s’enfronta a Atenea, un altre programa i soldat del futur amb el nom de la deessa de la guerra, la saviesa i les arts. Mitologia en la col·lisió entre el món real i el virtual, entre les dues companyies punteres, Encom i Dillinger Systems. Busquen la mateixa cosa: el codi de permanència perquè el seu gran descobriment, crear matèria orgànica del no-res –un guerrer o una màquina de matar, però també un arbre, medicaments i combustibles alternatius–, duri més de 29 minuts. Passat aquest temps, el gladiador o l’arbre es desintegren.

Notícies relacionades

40 anys de l’Os de Tous: ¿per què la joia s’ha convertit en una icona de moda i disseny pop?

Una jutge sense rostre

Productes complementaris

Disney no ha tirat la casa per la finestra: només ha invertit 10 milions d’euros més en relació amb els 150 que va costar fa 15 anys l’anterior film. Tron: Ares apunta moltes coses sobre videojocs, bits, el núvol, la IA i el món virtual. En sintonia amb això, Disney ha explotat aquest particular univers en productes complementaris: el curt The next day (2011), que va fer de pont entre la primera i la segona cinta; la sèrie d’animació Tron: La resistencia (2012), sobre el programa líder de la revolució a la Xarxa, i els interactius Tron 2.0 (2003), Tron: Evolución (2010) i Tron: Identity (2023), amb personatges digitalitzats dins d’un ordinador, virus desconeguts i trencaclosques virtuals per resoldre.